La mostra, conformada per obres del col·leccionista José Luis Rupérez, repassa, per una banda, la vida de la intèrpret (vida privada i vida professional). Però el focus veritable –el fil conductor– és la representació de Norma Jean al llarg dels anys i dels ulls de desenes d’artistes. “És el rostre més representat dels últims setanta anys. És la Gioconda del segle XX i del segle XXI”, sosté Rupérez. L’exposició, tal com ha explicat Baena, duu el visitant a passar per tres etapes: transformació, icona i mite. És a dir: eclosió de l’artista, popularització del fenomen i elevació a màxima llegenda. Un camí que, com s’apuntava, va ser destructiu per a la pròpia actriu.
L’exposició s’ha concebut de manera “molt oberta” perquè cadascú pugui treure’n conclusions diverses. Qui va guanyar, en realitat, el sistema o ella? En algun moment aquest domini de la imatge va ser real, palpable?
El descobriment de la icona cal atribuir-lo al fotògraf Earl Moran, el primer que la comença a retratar a partir del cos. Primer, de fet, va ser el cos. L’objecte sexual. Un reclam que ella va intentar aprofitar i controlar, però no se’n va sortir. Avui, però, sí que se li pot reconèixer que va ser la primera actriu que va prometre’s dominar la seva imatge. Fou, en aquest sentit, “una dona nova”, segons Baena. Aquest desig d’utilitzar el sistema no va ser possible, però, i el sistema la va devorar. Monroe, amb una filmografia que abraça el període 1947-1962 (amb pel·lícules que són clàssics purs), va tocar el cel de les celebritats per caure en picat. Segons la comissària, l’exposició s’ha concebut de manera “molt oberta” perquè cadascú pugui treure’n conclusions diverses. Qui va guanyar, en realitat, el sistema o ella? En algun moment aquest domini de la imatge va ser real, palpable?
Tot això pel que fa a la vida íntima i artística (l’actriu també procurava dirigir la seva pròpia carrera, no quedar estancada en una figura simplement desitjable, aspirava a papers dramàtics). Després, la mostra ens endinsa a la representació que n’han fet els artistes: fotògrafs i pintors, bàsicament. La comissària parla de fotògrafs que van saber capturar la dolçor de Marilyn, la seva faceta més humana. Quant als creadors plàstics (des dels expressionistes fins a la provocació de David LaChapelle), Baena es fixa en el fet que el cos adorat durant molts anys –amb Monroe viva, però també difunta ja– va sent bandejat per passar a representar únicament el rostre. Serà cada cop més evident des de la famosa obra de Warhol.
Passen les dècades i l’actriu continuarà sent representada –avui encara– però d’una manera molt més lliure i allunyada d’ella: “La seva imatge universal s’ha acabat desvestint de Marilyn”. Avui, doncs, encara se la utilitza: no importa la persona –Norma Jean–, sinó els quatre trets característics (cabellera, piga, maquillatge…) d’una estrella devorada.
Comentaris