“Lluitaré perquè jo puc”

Per la Josefa, la conclusió després de superar la malaltia és que “s’ha de viure el moment, el dia a dia perquè no saps quant temps més tindràs”. Reconeix que pateix una certa angoixa abans de cada revisió “perquè sempre penses que pot rebrotar”. La seva lluita i la seva voluntat per continuar endavant serveix d’exemple a altres dones ja que els ofereix suport i ajuda.

El missatge sempre gira al voltant d’aquesta frase: “Sé que al principi és molt impactant, pensaràs que moriràs, però no: és lluitaré perquè jo puc”. Considera que amb els progressos mèdics les possibilitats de guariment han augmentat molt. “A penes el cos et doni un senyal, ves al metge i fes-te tots els estudis. No cal tenir por, cal afrontar la situació perquè te’n pots sortir”.

“El càncer de mama ens pot afectar a totes, no distingeix edat o condició social”

Fa una crida a la prevenció assegurant que “el càncer de mama ens pot afectar a totes, no distingeix edat o condició social”. Aquesta opinió es compartida per la Trini. Recorda que ho va passar molt malament abans de rebre el diagnòstic “fent recerques per internet, una cosa que no recomano perquè la informació sovint és esbiaixada i proposen solucions suposadament miraculoses que no ho són. S’aprofiten de la vulnerabilitat del malalt i de la seva desesperació”.

Per a la Trini és fonamental el suport “però no només amb el càncer de mama; amb qualsevol malaltia. Davant el diagnòstic de qualsevol malaltia ens sentim perduts i no sabem què fer i com actuar. Ens assalten milers de dubtes, de temors, d'inseguretats... Per poder afrontar la situació hem de comptar amb l'experiència de qui s'ha vist en aquesta situació, seguir les recomanacions del nostre metge i comptar amb el suport de les persones del nostre entorn”.

En el seu cas van ser el seu marit i el seu fill que es van convertir gairebé en uns àngels de la guarda. “Tenen una manera molt positiva de veure la vida i em van ajudar i em continuen ajudant molt”. Tot i això no va poder evitar plorar quan va saber el diagnòstic que qualifica de “moment molt dur. T’enfonses. Després et queden les cicatrius que són part de nosaltres i les has d'acceptar, sense complexos ni temors”.

“Tenir el suport d’una associació et permet viure la malaltia d’una forma diferent”

 Aprofita per lloar la tasca de l’Associació Andorrana Contra el Càncer (Assandca). “La seva feina és imprescindible.  “Si us plau, en el cas d’Andorra aneu a aquesta associació. Viureu la malaltia d'una manera diferent. Ningú us traurà el dolor, però estareu acompanyades, amb tot el suport i amb respostes als vostres neguits”. En referència a Assandca, lamenta que l’entitat s’hagi quedat sense el patrocini i la subvenció d’un banc que considera “fonamental” per al desenvolupament de les activitats, per tenir fons a l'hora de dur a terme activitats i fer-se visibles.

La Loli, que resideix actualment fora d’Andorra, ha superat, tot i la seva joventut, tres càncers i entre ells un de mama. També destaca la feina d’Assandca en el període més complicat del càncer de mama.  Li costa recordar i les paraules no flueixen. “Els tractaments són una prova difícil sobretot amb la meva pèrdua de cabell. Els altres efectes secundaris també són angoixants. Durant els tractaments de quimioteràpia, són arcades, nàusees o fatiga. Passava una setmana al llit. Aleshores, amb el descans de dues setmanes entre les cures, era quan em sentia millor, volia moure'm, sortir a passejar o a comprar”.

Com en els testimonis anteriors, la Loli subratlla el suport de la família o dels amics. “Els meus amics sempre han estat presents, però com si no estigués malalta, sense sentir llàstima per mi. D'altra banda, moltes persones que amb prou feines em parlaven m'enviaven missatges de suport i d’ànim. Odio la compassió, però quan estàs malalta, necessites un escalf. Rebre un missatge positiu, fins i tot si és d'algú que mai abans no s'havia interessat per tu”.