Tot es remunta a finals del 2016, quan totes dues parts van acordar encarregar la pròtesi, tant inferior com superior, que havia de solucionar les dolències a la boca del pacient. Aquesta va arribar a la consulta de l’odontòleg el març del 2017. I aquí van començar els problemes. Quan el dentista la va intentar col·locar, no va ser possible. Li feia “un mal horrorós”.
La sentència posa en relleu que el motiu més probable que la pròtesi no encaixés és que, després d’encarregar-la, un altre facultatiu va extreure dues dents al pacient per culpa d’una infecció sense que aquest informés al primer odontòleg
Per això, el pacient es va negar a pagar la part que li faltava per abonar. Dels 3.876 euros que costava, els primers 1.500 els havia donat ja en un primer termini. La resta, 2.376, va quedar pendent. I vist que no cobrava, el facultatiu va acabar portant l’afer a la Batllia.
En primera instància, es va donar la raó al doctor. La seva demanda es va acceptar i es va condemnar al client a pagar tant el que faltava de la pròtesi com totes les costes judicials, inclòs l’advocat del dentista. L’home va presentar un recurs davant el Superior. Un dels arguments exposats és que no quedava demostrat que l’aparell fos el que havia de ser per a ell i que, a més, hi havia hagut mala praxi per part de l’odontòleg.
El tribunal, però, ha desestimat aquests arguments. Entén que “no queda provada” l’afirmació que la pròtesi no era la correcta i tampoc es pot demostrar que aquesta tingués “un defecte intrínsec, un vici o un mal ajustament a la boca del pacient”. Tampoc es considera demostrada la mala praxi per part del facultatiu.
De fet, el Superior remarca un fet clau per refutar aquesta acusació. S’apunta que el pacient “després d’haver-se encomanat la pròtesi, no només no va tornar a la consulta sense cap explicació durant 7 mesos, sinó que, al maig del 2017, va anar a consultar un altre dentista qui, per causa d’una infecció (...) li va extreure dues dents, i que com a conseqüència de tot plegat, la dentició no era la que havia servit per prendre les mides i concebre la pròtesi encomanada puix faltaven dues dents i que les altres havien mogut”. Per tant, s’apunta que “en tals condicions, no es veu quin reprotxe es pot fer al dentista quan apareix més aviat que és el pacient que va provocar la situació que denuncia”.
Amb aquests arguments sobre la taula, el Superior entén que cal procedir desestimar el recurs d’apel·lació. Així doncs, ha validat la sentència de primera instància. Ara, el dentista, haurà de cobrar.
Comentaris