Perquè, això va quedar clar a la vista, durant molts anys, gairebé dues dècades, el querellant havia treballat en la societat i pels dos màxims responsables, un matrimoni. Fins a finals del 2016. Llavors, l’empresa es va vendre els establiments de restauració. Ho va fer per un preu prou raonable. 2,1 milions, en dos pagaments. Llavors, a l’empleat se li va oferir l’opció de marxar subrogat a la nova societat que es feia càrrec dels locals. Va dir que no perquè, oficialment, volia continuar a l’empresa a la qual, com va assegurar el judici, havia dedicat mitja vida.
Des que va tenir la sentència favorable, l’antic treballador s’ha hagut de gastar 17.000 euros més per intentar cobrar el deute, fins ara, sense cap fortuna
Mesos més tard, però, i fos pel motiu que fos, la cosa es va tòrcer. Una de les causes podria ser el fet que, segons va explicar l’antic treballador, els acusats li haurien promès una comissió per haver ajudat en l’operació. En tot cas, a inicis del 2017 va decidir marxar. Un desistiment voluntari. I, al febrer, va presentar una demanda judicial perquè no estava d’acord amb la quitança. Entenia que havia de cobrar molt més.
I, de fet, la Justícia li va donar la raó. El procés judicial va acabar amb una sentència del Superior on s’estimava que, efectivament, hi havia hagut un acomiadament improcedent. I que la societat l’havia de rescabalar. 91.763 euros és el que va quedar fixat. A partir de llavors, però, un altre malson. Cobrar, fins ara i malgrat tenir aquesta resolució favorable ha estat missió impossible.
I el motiu bàsicament és que, llavors, la societat en qüestió ja no tenia fons. No tenia diners. Res en quedava d’aquells 2,1 milions cobrats per la venda de la cadena de restauració. I aquí és on rau la clau de volta de tot el procés. L’advocada del treballador, i també la fiscalia, entenen que, des que van tenir coneixement de la demanda per acomiadament, els responsables de l’empresa van fer tota mena d’actuacions per anar traspassant els diners cobrats a altres empreses. És a dir, l’haurien descapitalitzat per poder justificar que no tenien diners per pagar la indemnització.
Per tant, se’ls acusava d’un delicte de frustració de procediments executius de pagament. El que ara fa uns anys es coneixia com a aixecament de béns. Per a la fiscalia i l’acusació particular les proves eren irrefutables. “Hi ha actes per amagar fons en perjudici dels creditors, seleccionant quins es volien pagar i quins no”, va posar en relleu el ministeri públic que, de fet, va remarcar que, durant un temps, d’aquesta forma de fer també en va ser víctima el Govern. Per això, reclamava una pena de dos anys de presó. Condicionals, això sí. No els haurien de complir sempre que, això sí, compleixin un requisit. I aquest serà que, en cas de ser condemnats, facin front en un temps prudencial a la responsabilitat civil.
I aquesta és la part que pertoca a la defensa de l’antic empleat. En concret, es reclama ja no només la indemnització per l’acomiadament, sinó els diners que s’ha gastat al llarg dels anys per intentar cobrar-la. El compte ja puja a 17.000 euros més.
Les defenses dels dos acusats, en canvi, van reclamar-ne l’absolució. Entenien, bàsicament, que el que s’havia fet era “pagar deutes de la societat, reals i legítims, igual que el dret de l’acusació particular”. I van remarcar que hi havia altres parts que encara estaven també pendents de cobrar. També van posar en relleu que, quan es van fer totes les operacions, no hi havia pas cap sentència ferma per acomiadament sinó només un procés engegat. “No podien preveure que les tesis de l’altra part sortirien guanyadores”, va justificar. I, per tant, “van considerar convenient afrontar els deutes de la societat”. A banda, va avisar que, en cas de condemnar-los “seria per un deute econòmic i això està prohibit per la convenció de drets civils i polítics i per la convenció dels drets humans”.
Comentaris