Part d’aquest gest de record del seu horror té forma de llamborda daurada, és a dir, ‘stolpersteine’, un petit homenatge inventat per l’alemany Gunter Demnig que es col·loca al davant de les cases (a terra) on van néixer o viure les víctimes (se n’han distribuït milers en desenes de països). Acotar-se per llegir el nom de la víctima s’entén com un senyal de respecte. Avui, Andorra n’ha col·locat set (dues a Andorra la Vella, una a Meritxell, una a Canillo i tres a Els Prats).
A la tarda s’ha celebrat l’homenatge col·lectiu a la plaça del Consell General (amb familiars, historiadors i autoritats). El reconeixement l’impulsa l’entitat Velles Cases Andorranes, presidida per Robert Lizarte i amb una ànima esperonadora que ha estat clau: Francina Pons.
Roser Porta és la història que, juntament amb Jorge Cebrián, ha investigat amb més profunditat les trajectòries de les víctimes andorranes del nazisme (tretze andorrans amb nacionalitat, presos en camps de concentració; un resident d’origen aragonès, també presoner; i un andorrà que va ser afusellat a la frontera amb França pels nazis). Les víctimes van quedar repartides entre Buchenwald i Mauthausen (tots passant pel camp de triatge de Compiègne).
SILENCI, ENCARA
Porta, que precisa que la col·locació del llambordí ha de comptar amb el vistiplau de la família i encara “hi ha molt de silenci sobre el paper d’Andorra a la Segona Guerra Mundial”, apunta que arran d’aquests homenatges poden sorgir més víctimes: “Com més es parli de memòria històrica, més possibilitats tenim de trobar nous casos. Casos de dones, per exemple, que ara no en tenim perquè moltes andorranes potser van perdre el cognom en casar-se amb ciutadans francesos”. Una particularitat que destaca de les vides reconegudes avui és que són vides “d’homes neutrals andorrans” i, per tant, sorprèn que fossin empresonats en condició de presoners polítics.
L’última de les víctimes identificada va sorgir, per cert, arran de la col·laboració entre els historiadors Porta i Cebrián i els alumnes de l’Escola Andorrana de Batxillerat.
De les set llambordes col·locades avui, les dues d’Andorra la Vella s’han instal·lat a primera hora de la tarda. Una a Ca l’Adela (Càndid Rosell) i una altra a Ca la Conxita (Salvador Montanya), totes dues al centre històric. Han estat dos moments d’emotivitat per la presència de familiars i per la solemnitat de l’acte. Una col·locació curosa i greu per part d’un operari amb els presents en absolut silenci.
El nebot de Rossell va compartir poc temps amb el seu tiet (va morir quan ell tenia sis anys), però el record que en té es ben viu: “Exercia de mestre a Perpinyà i va ser la persona que em va fer conèixer el mar; una persona molt seriosa per la seva professió, suposo”. “Malauradament, he perdut de vista els seus dos fills i m’agradaria que poguessin saber que se li ha fet aquest homenatge”, ha afegit per tancar amb un avís: “Hem de recordar tot el que ha fet el nazisme. Sobretot ara, que estem en una època en què la geopolítica està molt trasbalsada. Espero que la joventut no es cregui els discursos de certs polítics que, al meu entendre, han perdut l’enteniment”.
El síndic general, Carles Ensenyat, ha manifestat que “avui, més que mai, és importantíssim no oblidar”. “Han passat moltes dècades de silenci, però vuitanta anys potser era el temps necessari”. Ensenyat també ha esbossat la idea d’una exploració històrica que pot donar més noms (“segurament, siguin molts més, però no els tenim localitzats”) i ha reconegut les ‘stolpersteine’ com “el memorial descentralitzat més gran del món”.
Comentaris (2)