Amb la salvaguarda de Josep Pintat, que tot i defensar l’adhesió del Principat com “una necessitat de país” i deixar clara la seva oposició a l’esmena socialdemòcrata, no s’ha estat de romanços ni substantius i verbs viperins; i amb el ‘ciutadàcompromès’ Carles Naudi tampoc entrant a l’embat dels altres púgils (tot i deixar anar alguna fina, finíssima indirecta a Pere López), la resta d’oradors han estat més en un ring que en una cambra parlamentària. Ep, que cadascú se sap allò que és seu. I excepte l’exposició inicial del ministre de Finances, Eric Jover, que, això sí, ha acabat fent-se metafòricament parlant l’ingenu polític pronosticat una aprovació per assentiment del conveni, la resta ha estat un pim-pam-pum considerable i de resultat, s’ha dit, prèviament sabut.
El que és clar és que en la primera sessió parlamentària post-estiu i sobretot, post-confinament amb tots els consellers a l’hemicicle, amb mascareta, és clar, s’ha acordat que Andorra serà el 190è país de l’FMI
Ferran Costa en primer lloc, i sense cap de mirament -a Pere López li ha de fer pagar el sou que li va retreure-, i després Carles Enseñat han entaulat un binomi de ferro demòcrataliberal que ha perseguit noquejar fins al final un líder socialdemòcrata (“autoanomenat cap de l’oposició, una figura que no existeix a Andorra”, li ha retret el president parlamentari liberal) que ha centrat el seu temperi en mirar de bufetejar els egos i les capacitats del ministre (“no li repassaré els meus diplomes”, li ha deixat anar després Jover) i ha clamat contra l’adhesió a l’FMI jugant el que en altres temps la tàctica ‘que ve el dimoni’.
De frases ocurrents, d’expressions ben trobades encara que tinguessin com a objectiu primer ferir el rival no pas convèncer el ciutadà -que si algú ha seguit tot el debat deu haver acabat més embolicat que al principi i no sabent qui és el que menteix més partint de la base que de ben segur tots menteixen (Pintat ja no entra en aquesta lliga de mentiders compulsius perquè el seu posat el mantindria més en un altre campionat, que no és ni bo ni dolent, és sols diferent).
El que és clar és que en la primera sessió parlamentària post-estiu i sobretot, post-confinament amb tots els consellers a l’hemicicle, amb mascareta, és clar, s’ha acordat que Andorra serà el 190è país de l’FMI. Ara caldrà polir la llei i intentar que sigui abans del 17 d’octubre, la data que s’ha fixat la coalició governamental per raons que només ells entenen i que sincerament ni tan sols molts experts no acabarien de comprendre. Total, per poder anar amb grup de països centre europeus que es veu que tenen molta influència dins de l’organisme amb seu americana. En fi, sincerament, un rotllo patatero que només interessaria, ara per ara, els qui tenen clar que en podran resultar beneficiats directament.
Però això no es pot dir. Perquè mentre López insistia que si es vol anar a l’FMI és perquè se’n deu preparar alguna de grossa (“estem en un escenari polític en què estem contemplant la fallida del nostre sistema polític, financer i fiscal”), la bancada governamental llegia totes les virtuts i més encara que té ser soci de l’organisme creat la dècada de 1950 i com a mecanisme de reconstrucció post Segona Guerra Mundial. Apuntem-li un ‘tanto’ a Carles Enseñat. El debat es sintetitzava en cara i creu. “FMI sí o FMI no”. Codonys! Gairebé tres hores! Tot plegat per veure qui la tenia més grossa. La barra.
Tornem a Enseñat. El ‘tanto’ no era tant l’FMI sí o no com el fet de dir que 189 països de diferents ideologies i formes parlamentàries i de govern no poden estar equivocats contra tres que no queden fora de l’FMI. El parlamentari demòcrata ha contraposat a López la balança: o Andorra amb 189 països o el PS amb Cuba i Corea del Nord. Essent Cuba i Corea del Nord els països que són. El conseller socialdemòcrata, que en una de les seves dedicatòries a Jover li ha recordat que de finances, ell, més aviat poquet, ha dit que sigui amb Corea, Cuba o Togo i Mali, ara no és el moment.
Jover ha dit que a 15 de setembre la quota és de 98,2 milions però que només se’n queden immobilitzats 257.000 euros i que cal pagar una quota per satisfer despeses financeres de 4.608 euros l’any; 384 euros el mes ha remarcat Carles Enseñat en algunes de les seves intervencions
Pausa. I recapitulació. Eric Jover ha iniciat la qüestió amb la seva exposició. Elogiant les virtuts de l’adhesió, que permetrà estalviar 4 o 5 euros de despeses financeres per un tema de manteniment i millora del rating país i tal i qual. Que si les estadístiques, que si “la xarxa” de protecció. I, sobretot, Jover ha tornat a explicar allò de la quota. Massa complicat perquè ho entengui aquest que escriu. El ministre ha dit que a 15 de setembre la quota és de 98,2 milions però que només se’n queden immobilitzats 257.000 euros i que cal pagar una quota per satisfer despeses financeres de 4.608 euros l’any. 384 euros el mes ha remarcat Carles Enseñat en algunes de les seves intervencions. Una bicoca, vaja.
Josep Pintat, ferm defensor de la terceravia (uns les fotien cap aquí; l’altre cap allà i el polític lauredià anava al seu rotllo) i de l’adhesió a l’organisme internacional ha deixat clar el que ha semblat més clar: el compromís d’Andorra és de 120 milions d’euros. Ni quotes de la xocolata del lloro anuals ni avals que no cal comptabilitzar com a deute. 120 milions i que no s’expliquin sopars de duro. I aquí ningú no ha replicat res. Amb Pintat no hi ha hagut (b)ous. És home d’Estat, ha deixat clar Jover. Pintat també ha dedicat a Pere López una mena de... aquí ningú no busca que ens hagi de salvar ningú però sembla va bé tenir aliances fortes.
I ha arribat el torn de Pere López. I ha criticat el menysteniment cap a la cambra per haver tramitat, el Govern, la llei per la via d’urgència -el ministre se n’ha excusat en un intent queda bé, res més- i ha reclamat novament una consulta popular (coi, que la va fer al seu dia el PS governamental amb l’acord econòmic s’ha preguntat Jover assegurant que quan ell deixi la política activa continuarà veient López en una foto d’etern candidat socialdemòcrata però no es pensa llegir el programa electoral perquè menteix). El líder parlamentari socialdemòcrata, que ha criticat també el ministre per voler fer una llei a la seva mida per poder-se proclamar gairebé emperador de Roma (o governador de jo què sé què) ha intentat rebatre el tema de la quota i, deixant clar que l’FMI no és un prestador de darrera instància (ep! consens total en això) i que aquesta és una qüestió que resta per resoldre, ha deixat clar que l’FMI és el papus.
“L’FMI és una possible via de sortida a un país que faci fallida”, ha dit López després de lamentar que Jover només hagi mirat de minimitzar el cost d’adhesió alhora que està amagant dades com ara els dèficits que generarà l’Horitzó 2023. El socialdemòcrata també ha aprofitat per dir que ja és casualitat que en el moment que s’acorda passar per Washington es decideix fer una puntada al cul de mutu acord (això sí) al ‘delegat’ del Banc d’Espanya davant de l’AFA tot abonant, Jover ‘dixit’, una “quantiosa” indemnització també mútuament acordada.
Segons López, l’FMI obligarà a privatitzar Andorra Telecom, FEDA, farà retallar pensions, comportarà reducció de salaris públics, deixarà en pilotes mig país i part de l’altre mig també
Ups, que ens hem passat de la ratlla. Segons López, l’FMI obligarà a privatitzar Andorra Telecom, FEDA, farà retallar pensions, comportarà reducció de salaris públics, deixarà en pilotes mig país i part de l’altre mig també i declararà Jover governador pels segles dels segles i Marc Ballestà com a etern assistent o vice-governador. Vaja, segons el ministre, Pere López després d’oposar-se a entrar l’FMI ben aviat sol·licitarà la sortida d’Andorra a l’ONU. Quedi clar, això no és una figura literària: Jover ho ha dit. I això que ha assegurat, en el primer torn de rèplica, que ha decidit no respondre “als insults, a les mentides” que a parer seu ha deixat anar López. I no ho ha fet, ha dit “per no rebaixar més el to (el nivell); la cambra no s’ho mereix”.
“Vostè menteix!”, li ha exclamat Jover a López trenta segons després de dir que no el respondria amb el suposat mateix tarannà que el parlamentari del PS. I Jover i Costa, i Enseñat en menor mesura o, en tot cas, usant altres fórmules -Corea del Nord, Cuba i el PS-, han desgranat les virtuts de ser a l’FMI i de ser-hi rapidet. I a l’altre cantó, en el cantó de Cuba i Corea del Nord, els insults, els atacs personals, les difamacions de Pere López segons els seus adversaris. Val que Ferran Costa ha tibat d’hemeroteca per recordar que al 2015, el PS i en ell López, van votar a favor d’una proposta d’acord per explorar, entre altres coses, l’adhesió a l’FMI. Punt a favor per un dels oradors que més bé ora de l’hemicicle.
Però també es pot orar amb una mica més de mala bava. I Costa i López -encara que en aquesta ocasió el socialdemòcrata ha passat força del liberal i ha dirigit les seves espines cap al ministre- són el més clar exemple, el viu retrat, d’allò que diuen que de l’amor a l’odi hi va un pas. d’Acord es va dir allò que els va unir i una coalició governamental i 6.000 euros mensuals durant una temporada, més o manco, els ha separat per sempre. FMI sí o FMI no. Andorra i 189 països més o el PS, Corea del Nord i Cuba. I la cosa ha acabat com ha començat. Andorra enfila el camí de Washington. Per mal o per bé.
Comentaris