La relació enter el matrimoni feia anys que era molt complicada. L’home atonyinava de manera habitual la seva parella. Es portaven set anys i havien iniciat la relació conjugal el 1994. El marit ja tenia dos fills d’una unió anterior a Portugal. El 1995 van tenir un primer fill en comú i l’home va advertir la seva dona que seria l’únic. Que no en volia més. Un any després la dona tornaria a quedar embarassada i després d’una de tantes batusses hi va acabar havent un avortament a Barcelona no pas en les millors condicions, tampoc posant la vida en risc.
El 1999 arribaria un segon fill que l’home no va tenir cap més remei que acceptar. Malgrat que els cops, les empentes i les puntades de peu no s’aturarien, el 2001 la dona tornaria a quedar embarassada. Davant el temor que tenia al marit, suposadament, així s’explica en les sentències recaigudes arran de la mort del nadó, la noia va amagar la seva situació al marit. Però no ho deuria poder amagar prou perquè els metges que van prestar testimoni durant el judici pel cas d’infanticidi que acabaria en parricidi van assegurar que despullada, era evident l’embaràs de la dona.
Sia com vulgui, i malauradament, la matinada del 7 de maig del 2002 la dona va anar al lavabo i va expulsar el nadó. En un primer moment es va voler fer creure o es va explicar la versió que havia estat la dona qui havia tallat el cordó umbilical amb unes tisores i que havia posat en nadó, de sexe masculí, en dues bosses d’escombraries lligades cadascuna amb un doble nus que acabarien causat la fort al bebè per ofec. Suposadament, hores després el marit es despertaria i descobriria tot l’escenari ensangonat i la dona en un estat físic molt deplorable.
S’avisaria la família d’ella i després els serveis sanitaris, que alertarien la policia d’un més que possible avortament. I serien després els agents que descobririen en un celobert del pis les dues bosses amb el malaurat final del nadó que hi havia al seu interior. Era un lamentable final per una situació límit. De batusses conjugals, diferències irreconciliables i dificultats per poder interrompre un embaràs no volgut. La dona diria que estava convençuda que passaria com el segon fill, que un cop nasqués l’infant el seu pare l’acabaria acceptant. Però el fet que la dona parís, el 2007, a casa, denotava una altra cosa.
Inicialment el Tribunal de Corts va condemnar la dona a sis anys de presó ferma i l’home a sis mes ferms i dotze més de condicionals per les lesions causades a la parella. És a dir, pels anys de batusses. Un recurs posterior de la fiscalia, però, en què deixava clar que no era creïble la versió que la dona, extremadament dèbil, perdent sang a mansalva i amb clar perill per la seva vida quan se la va atendre, pogués haver fet tot el procediment sola: parir, tallar el cordó, agafar les bosses d’escombraria… Finalment, i després del clar testimoni de metges i familiars i altres intervinents en el cas, s’acabaria condemnant l’home a dotze anys de presó ferma per parricidi.
Hauria estat ell que després de més o menys obligar la parella a parir a casa s’hauria encarregat d’acabar amb la vida del bebè. La dona va acabar absolta del delicte d’infanticidi pel qual en principi havia estat condemnada.
Comentaris (2)