El lobby del fiscal

Malestar a la classe política pel fet que el màxim representant del ministeri públic enviï als parlamentaris projectes de llei ja redactatsAlberca colla fort, amb el suposat suport del magistrat Pijuan i la batlle Mingorance, per poder 'punxar' telèfons més fàcilment

Indignació en una part de la classe política per la ingerència que creuen que fa el màxim representant del ministeri públic enviant textos de projectes de llei ja degudament confeccionats. El fiscal general va enviar a la presidenta de la comissió legislativa d’Interior un correu, que també van rebre el magistrat Pijuan i la batlle Mingorance on deixava clar quin redactat li convenia més en relació amb el pretès canvi al Codi de procediment penal que ha de permetre fer més fàcil la intercepció de les comunicacions i, també, allargar fins a dos anys i mig el secret d'un sumari.

La rellevància que té el ministeri públic en qualsevol Estat és evident. També al Principat. Com als països de l’entorn, especialment el veí del sud, el paper que juga la fiscalia en els processos judicials és cada vegada més determinant. Un bon grapat d’advocats del país ho saben. I no n’estan pas contents. Més aviat al contrari. Lamenten que hi ha molts casos que més que dirigir-los els jutges, els batlles, que són els qui realment tenen la potestat decisòria final, és el ministeri fiscal qui marca el camí. Ara ja no només són els lletrats, o alguns lletrats, els qui veuen amb preocupació certes intervencions de la fiscalia. El malestar ja ha saltat al cantó polític. Especialment al poder legislatiu. 

Diverses formacions, totes a l’oposició, és clar, consideren que el fiscal general, Alfons Alberca, s’ha passat de voltes dictant com voldria que es facin certs canvis legals per fer més fàcil les punxades telefòniques, la intercepció de les comunicacions. Alberca, com a mínim, ha constituït un veritable lobby judicial. En certa manera és ell i un parell o més de càrrecs judicials els qui dirigeixen, almenys d’entrada, la Justícia andorrana. O això sembla. Malgrat que el ministre d’Interior, Xavier Espot, ja ha corregut a defensar la posició del fiscal -assegurant que com qualsevol operador social, econòmic o, en aquest cas, jurídic, pot adreçar-se a la resta de poders públics per exposar-li el que cregui convenient- i a deixar clar que la separació de poders és total al Principat.

Alberca va enviar fa uns dies un correu electrònic a la presidenta de la comissió legislativa d’Interior, la consellera Sofia Garrallà, en què li adjuntava un parell de documents on hi havia la redacció exacta de com li agradaria que fos el projecte de llei de modificació del Codi de procediment penal per tal que aquest, per exemple, permeti un secret del sumari molt major que fins ara o ampliï, de molt, les circumstàncies davant les quals es puguin intervenir les comunicacions. Davant el ritme de vida actual, a efectes pràctics, la proposta del fiscal general obre gairebé la porta a punxar telèfons gairebé sempre. En un document s’hi aporta la proposta de redacció del projecte de llei i, en l’altre, els arguments jurídics o jurisprudencials que els polítics podrien fer servir per justificar els canvis.

La modificació pretesa, la que fa referència a les comunicacions, ja es va frenar fa uns mesos. En aquell moment, el Govern la va pretendre colar, ja a petició de la fiscalia, a través d’un projecte de llei de modificació del Codi penal pel qual creava, tipificava, el delicte penal. Aquell projecte incloïa unes disposicions afegides per les quals es pretenia canviar el Codi de procediment i era en aquell marc que es pretenia donar barra lliure a les intercepcions comunicatives. Ara, com sempre, ja s’intenta anar més enllà. Ara es demana punxar telèfons i allargar el secret de sumari… fins a dos anys i mig. Vaja, que algú podria tenir formalment, legalment, dos anys i mig el telèfon intervingut i que ningú tingués l’obligació de comunicar-li res perquè, certament, estaria el cas sota secret sumarial. I qui dia passa, any empeny.

Les instruccions donades en el correu electrònic, les recomanacions fetes, potser no esdevenen unes ingerències entre poders. Però són clarament una pressió (presumpta, d’acord) en tota regla. Certament, les propostes de redacció que envia Alberca a la parlamentària sorgeixen d’algunes converses prèvies, d’uns contactes anteriors, però l’interès de la fiscalia és evident. Deixa clar el màxim responsable del ministeri públic, per exemple, que si la modificació legal estableix una llista tancada de delictes arran dels quals es poden intervenir les comunicacions sempre hi haurà allò que no es podrà investigar. En resum, si es fixa un llista sota la fórmula de  ‘numerus clausus’ la barra lliure pretesa no serà possible. O, com a mínim, serà més difícil de fer-la realitat.

Fa molt temps que els advocats denuncien les prerrogatives que no té però que s'atorguen al ministeri públic, i exigeixen que sigui tractat com el que és: una part més en els processos judicials

Tant matís, tanta concreció, tanta demanda dirigida, no ha caigut gens bé al Consell General. Ja s’ha dit, en algunes de les bancades. En d’altres ja està assumida ja sia la judicialització de la política com la politització de la Justícia. Quan miren a Madrid massa sovint s’hi emmirallen. És el mateix malestar o potser fins i tot més que tenen els advocats quan veuen que el fiscal departeix amb els jutges, amb els magistrats, com si fos un més d’ells. Fa anys -llavors era degà del Col·legi d’Advocats Francesc Badia- que els lletrats sol·liciten que el ministeri fiscal sigui tractat en els procediments judicials com el que és: una part més. Pública, d’acord. Però una més. Sense cap més prerrogatives que la resta de parts. Però no hi ha manera. 

No és poc habitual veure com abans de l’inici d’un judici, quan les víctimes, el públic, els testimonis o els advocats s’esperen fora de les sales, els jutges, els magistrats… i el representant del ministeri fiscal ja fa estona que la fan petar dins de la sala. I no sempre parlen del temps. No és poc habitual que quan una vista s’ajorna o finalitza, els advocats marxin per la porta del públic i els jutges o magistrats surtin acompanyats del fiscal per una altra porta. Un fet similar es va viure en les primeres setmanes del judici del ‘cas BPA’. Quan s’anunciava un recés, processats, advocats, públic… sortien per la porta d’accés a Prada Casadet per buscar un refugi per prendre l’aire o fer un cafè. Magistrats i fiscal, en canvi, tenien just sota l’estrada un lloc habilitat per fer-hi el cafetó.

Per això no sorprèn, o sorprèn més, aneu a saber, que el mateix correu electrònic que Alberca envia a la consellera general Sofia Garrallà el copiï també, no pas de forma oculta, a dos membres de la judicatura. El magistrat Josep Maria Pijuan i la batlle Canòlic Mingorance. Ningú més. El primer presideix el Tribunal de Corts. Llavors, potser es podria pensar que la comunicació hauria d’haver estat tramesa a la batlle presidenta. Mingorance, en tot cas, no ho és. Una de les justificacions del canvi legal que es persegueix, la possibilitat que sigui més fàcil intervenir telèfons, és per poder combatre millor els delictes de caràcter sexual o la violència de gènere. En especial aquells que es cometin via telemàtica. I Pijuan sí que haurà de jutjar casos d’aquests. Però com a batlle especialitzada, aquestes temàtiques, de forma aïllada -una altra cosa és que siguin delictes subjacents del delicte de blanqueig, per exemple-, no són competència de Mingorance. Però queda clar, almenys sobre el paper, qui configura el lobby actual de la judicatura andorrana. Com a mínim, en les primeres capes.

Documents
Advocats i fiscalia pacten... les esmenes que presenta DA a la normativa per \'punxar\' telèfons

Relacionat

La fiscalia reclama poder mantenir un secret de sumari durant dos anys i mig i tenir gairebé barra lliure per punxar telèfons

Comentaris

Trending