‘El fred que crema’ o la revolta de la dona (i la cinematografia) andorrana

Ficció basada en la història, en una “realitat fidel” segons un Casamajor que respirava eufòria pels quatre cantons. Jugava a casa al costat de l’altra gran protagonista de la cinta, l’actriu Greta Fernández, que va acceptar la proposta de donar vida a la Sara, la dona de l’Antoni (Roger Casamajor) quinze dies abans d’iniciar un rodatge “molt complicat”. D’una història, la que va viure l’Andorra de la dècada del 1940, anys de guerres, també molt complexa. ‘El fred que crema’, basada en el guió teatral ‘Fred’ d’Agustí Franch, rememora l’episodi dels passadors, dels guies d’aquells homes i aquelles dones, jueus, jueves, que escapaven dels nazis. Que fugien de la guerra passant per “una terra de trànsit”, com ha dit el cap de Govern, Xavier Espot, en l’al·locució prèvia al ‘play’ de la cinta.

Espot ha elogiat en certa manera els andorrans “bons, humans”. Però ni avui ni fa vuitanta anys era sempre així. ‘El fred que crema’ ho narra amb tota cruesa per molt que Trullenque expliqui que “no volem apropar-nos a la realitat”. El director de la pel·lícula explicava a l’Altaveu, en conversa distesa abans de la preestrena -ell ja havia vist el muntatge, és clar; qui escriu aquestes línies jugava amb avantatge també respecte els espectadors que han omplert la sala gran dels cines Illa Carlemany-, que quan es fa ficció es fa ficció. “I mai no ho podem oblidar.” “Una cosa és el rerefons”, una altra el que és la pel·lícula i el que va ser la història de veritat. “Seria una falta de respecte”, manté Trullenque, voler reproduir aquella veritat històrica.

“Estic molt content, molt satisfet. Em fa molta il·lusió estrenar a casa, a Andorra. Una pel·lícula d’Andorra feta a Andorra. No ha estat fàcil. Va ser molt complicat. Però és una gran pel·lícula i feta des del cor” (Roger Casamajor, actor)

Per això el film juga des de la duresa, des de la cruesa. Des de la terrible història dels andorrans de fa vuitanta anys que es movien a cavall d’ajudar els jueus o aprofitar-se’n (si no en la primera en la segona escena, el passador de referència de la pel·lícula ja pispa diners als jueus que guia i en llança una documentació que després caldrà recuperar d’entre la neu). Entre el repudi dels nazis o la col·laboració amb els alemanys de la Gestapo. Són dues hores de tensió. De drama.

L’Antoni i la Sara esperen un fill i amaguen una família jueva que fuig de la guerra. L’amaguen no pas per voluntat pròpia sinó obligats per altres veïns que en treuen profit, de tot plegat. Una família que s’escapa dels nazis forasenyats que encarna amb tota fermesa l’oficial Lars Günther (Daniel Horvath). La Sara acaba per esdevenir l’heroïna de la trama, protagonitzant la revolta de les dones davant d’uns homes que juguen un altre partit. Potser més atemorits, qui sap si més servicials. La jove prenyada que encarna Greta Fernández salva el seu nadó i el fill dels jueus -l’únic de la família que queda en vida en territori andorrà- essent envestida literalment pel principal caporal dels nazis. Però se’n revenja a cop d’escopeta.

‘El foc que crema’ permet descobrir -ho ha dit Espot, però també Casamajor, que s’ha referit als paisatges però sobretot a les tonades que musicalment salpebren el film- un moment de la història d’Andorra, de l’Andorra rural, de subsistència. D’aquella Andorra que es feia l’andorrana. Llavors potser com ara. Una Andorra d’arrels, d’economia de trumfes i vedelles. I on els nazis passejaven en cerca d’aquells que s’escapaven de l’Europa en guerra.

SET ANYS

Joel Pla, el tercer ajudant de direcció, l’home del Club Piolet entre altres coses, un dels passadors que acaben abatuts a trets al peu d’una de les bordes que reguen els paisatges sublims que fotografia la pel·lícula, posava en relleu just abans d’alçar el teló al film, d’ordenar els negres per dotar de color la pantalla, que des que l’aventura es va iniciar han passat set anys. N’han parlat també Roger Casamajor i Santi Trullenque. L’actor andorrà, consagradíssim en el panorama cinematogràfic de parla catalana almenys, ha deixat clar que “va ser molt complicat. No era fàcil”.

I no ho era per moltes coses. Els recursos econòmics per a un projecte modest, posar en marxa un engranatge que la pandèmia pararia en sec… Casamajor és l’únic dels integrants del repartiment primogènit que hi ha estat del primer al darrer dia. Fins a la preestrena d’aquest dimecres o el salt, divendres, a més de 40 sales de cinema de tot Catalunya i alguna també de més enllà. “La pandèmia ens va castigar molt”, ha recordat el director del film. Va obligar a “refer el projecte”.

El 9 de març del 2020 s’iniciava un rodatge fet íntegrament en territori andorrà. Engolasters, Casa Rull, el port d’Envalira… racons i raconets que surten magníficament enfocats en el film. Que juga amb molts plans curts. Amb moltíssims primers plans de l’Antoni i la Sara. Dels rostres degudament transformats per endurir-los de Casamajor i Fernández. El 9 de març del 2020 es feia sonar per primer cop la claqueta i “quatre dies després ens tancaven”. Tot i ser un film molt andorrà, l’equip essencial, català, va témer quedar-se tancat i “vam haver d’iniciar l’operació evasió” de pressa i corrent. Sense tenir temps a pensar en res.

Relacionat

La història dels passadors s’enfila a la gran pantalla

“Crèiem que, com a molt, trigaríem dues setmanes a tornar.” El material es va quedar on era, el vestuari també. Al Principat hi van quedar camions carregats de tot i més. “Vam tornar set mesos després”. I vindrien més incidència. I les aturades han servit per fer madurar el projecte, per fer-lo créixer, segurament. “Per millorar”, diu un Trullenque que durant la crisi sanitària va perdre per altres compromisos l’actriu (Aida Folch) que inicialment havia triat. I va haver de cercar Greta Fernández, la filla del seu pare. L’actoràs Eduard Fernández.

Greta, com tot l’equip, respirava aquest dimecres a Illa Carlemany felicitat per tots cantons. I posava divertida al costat de les nenes, de les noies, que han participat com a dobles seves en alguns moments, o que han fet de figurants durant el rodatge del film. Perquè la pel·lícula parla andorrà i veu passar desenes de persones del país que fan de mossens o de metges. De metges aliats amb els nazis que amputen cames encara que no toquin. És una pel·lícula dura, sí. Molt dura. Però “és una gran pel·lícula”, ho deia satisfet, orgullós, Roger Casamajor. Convençut.

“Estic satisfet, molt satisfet, del resultat final. L’opinió dels altres no la pots controlar. La pel·lícula està feta de renúncies. Si de l’ambició original, primogènita, que era molta, n’hem aconseguit mantenir un bri, és que s’ha fet bé. Que ho hem assolit” (Santi Trullenque, director)

“Estic satisfet, molt satisfet, del resultat final. L’opinió dels altres no la pots controlar”, deia el director d’‘El fred que crema’ una estona abans de dirigir-se cap al ‘photo call’. “La pel·lícula està feta de renúncies. Si de l’ambició original, primogènita, que era molta, n’hem aconseguit mantenir un bri, és que s’ha fet bé. Que ho hem assolit”, esmentava Trullenque afrontant una altra fase del film, el de vendre’l, el de promocionar-lo. El d’exposar-lo a la gran pantalla i mirar de recollir espectadors i premis.

Els primers espectadors n’han estat els actors. Esplèndids, s’ha dit, Casamajor i Fernández, però també el citat Horvath i Adrià Collado, que interpreta en Joan, un dels personatges que exemplifica més clarament un conflicte familiar que és latent en els cent vint minuts d’un muntatge d’excel·lent fotografia i molta sang a voltes no prou ben aconseguida. D’una peça, en conjunt, excelsa. Segurament com mai no n’havia tingut Andorra en el seu saldo per molt que narri, descrigui, exposi una història trista. Dramàtica.

La història que avui volien veure els Robert Lizarte, els Domènec Bascompte, Simon Binsted, Irina Robles o Raquel López, per citar cinc dels noms, propers al món de l’escena o no, però de casa, que també han aportat el seu granet de sorra per fer més d’aquí la història que recupera quelcom que no va passar al Principat (dos matemàtics polonesos jueus, Marian Rejewski i Henry Zygalski, de l’Oficina de Criptografia, que van ser capaços de construir una rèplica d’Enigma, una màquina capaç de desxifrar els missatges xifrats emesos pels nazis) però que podria haver estat.

L’Andorra que reflecteixen frases, dites, d’aquell temps i potser del d’ara. “Fins i tot el fred té ulls.” “A Andorra els arbres tenen orelles.” “Les pessetes són molt gormandes.” Una Andorra de traïcions i tradicions. Una Andorra que lluirà a partir d’aquest divendres amb un film de primer nivell. Una història de real ficció. Dels cortals de Sispony al campanar de Sant Miquel d’Engolasters. De les falles i el foc a les cançons de taverna i acordió. ‘El fred que crema’. O la revolta de la dona andorrana i, qui sap, d’una nova (i per ara incipient, molt incipient) cultura cinematogràfica d’alt nivell. O a això hi posen, potser, la primera baula de Trullenque a Elisabet Terri de Franch a José Pozo. I Roger Casamajor. Ah, però la bona, és ella. La Sara, la Greta. La dona que es revolta.