El ‘coronavíric’ retorn a Andorra des de l’Índia 

La jove laurediana Júlia Baron Duró va començar fa dos mesos mig any sabàtic per l’Àsia que el Covid-19 ha acabat estroncantExplica en primera persona l’experiència del tram de viatge que va poder fer, especialment al Nepal, i com va rebre una trucada del ministeri d’Exteriors estant a l’Índia

Fa justament dos mesos, després d'un preciós comiat envoltada d'amics i familiars, vaig començar sense vol de tornada (amb previsió de regressar el juliol) i amb molta il·lusió, el meu primer viatge en solitari cap al Nepal. Aquest 31 de març he tornat a aterrar a Sant Julià de Lòria enmig d’una crisi pel coronavirus que està assotant tot el món i que, ara per ara, em té confinada i aïllada obligatòriament pel fet de venir de fora.

Va ser a la ciutat de Katmandú vaig fer la meva primera petjada. Tot i estar encara tocada pel terratrèmol de 2015, igual que altres ciutats que vaig visitar, es reconstrueix lentament gràcies a la seva gent acollidora, humil i sobretot feliç. També vaig visitar Pokhara, on vaig gaudir d'alguna petita caminada i on vaig trencar amb la meva por a fer parapent. A Bakhtapur, on vaig poder recórrer carrerons fantasma, i la seva gent em va guiar fins a Nagarkot, per poder admirar la complicada sortida del sol rere l'Everest.

Finalment vaig tenir la sort de viatjar fins a Jhapa (est del Nepal) quan vaig decidir anar a conèixer el projecte de l'Indira Ragnamar, gràcies a les difusions de l'organització ‘Casa Terra’ que seguia per les xarxes socials. L'Indira és una activista nepalí que fa més de vint anys que pren cura dels infants que neixen en presons i els hi proporciona una millora de vida amb cases i escolarització. Actualment hi ha onze cases repartides per diferents punts del Nepal, que acullen 194 nens.

Un cop arribada a Delhi tot em semblava completament diferent del que havia deixat enrere… Nepal m'havia enamorat tant que l'adaptació a l'Índia em semblava bastant complicada en un primer moment…

Jo vaig tenir la sort de conèixer i conviure a la ‘Children's Home’ de Nayabazar (Katmandú) i compartir l'experiència al viatge de l'Est durant la meva última setmana per visitar tres presons i la ‘Children's Home’ amb l'Indira, la petita Ana i un equip d'educadores socials en pràctiques de la UVic amb qui vam compartir molts bons moments i vam poder aprendre i admirar la tasca que feia l'Indira.

Un mes després, el 2 de març, sobrevolava emocionada i una mica trista, dels espectaculars Himalayes, fins a arribar a la capital índia. Un cop arribada a Delhi tot em semblava completament diferent del que havia deixat enrere… Nepal m'havia enamorat tant que l'adaptació a l'Índia em semblava bastant complicada en un primer moment… Però estava feliç i contenta de trobar-me allà fins que… em vaig trobar el carrer del meu ‘hostel’ tancat per la policia. La cosa semblava que començava malament, sincerament… El senyor del ‘tuc tuc’ va acompanyar-me fins a una oficina turística on després de passar-m'hi tot el dia, literalment, molts ‘chais’ i riures, van preparar-me tota la meva primera setmana a l'Índia (per seguretat i per guanyar-se uns calerons, evidentment).

Delhi, Udaipur i Jaipur. El rebombori dels transports i la massificació de persones van anar sorprenent-me cada dia menys, i vaig començar a gaudir de l'experiència. Agafar els trens per canviar de ciutats es tornava en tot un espectacle, i vaig tenir molta sort de creuar-me amb gent que prenia cura de mi en tot moment perquè no em sentís incòmoda o atabalada i així va ser. Índia, també té un lloc especial al meu cor... Però sobretot quan vaig arribar a Rishikesh, malauradament, últim destí de l'aventura.



Rishikesh, ciutat espiritual i bressol del ioga, va atrapar-me des del primer moment. Inicialment volia passar-hi un parell de dies per celebrar la festa ‘Holi’, però cada dia ho anava allargant una mica més. La gent coneixia les meves rutines, així que ràpidament es va establir una connexió amb el de la botigueta del davant, amb els nois del restaurant, amb la senyora que venia fruita, amb el senyor del ‘chai’ (té). Rishikesh va convertir-se una mica en casa meva.

Durant uns dies, quan anava a seure prop del Ganges, vaig veure que molta gent havia marxat i que al mític pont de Laxmanjula no hi passava ni la meitat de gent que dies enrere... vaig sentir a dir que alguns temples tancaven l'accés i també alguns punts turístics com cascades i parcs. Quan vam assabentar-nos que el Tah Majal havia tancat portes ja va tornar-se tot més seriós… i el Covid-19 va començar a ser el tema de conversa anessis on anessis.

Durant uns dies, quan anava a seure prop del Ganges, vaig veure que molta gent havia marxat i que al mític pont de Laxmanjula no hi passava ni la meitat de gent que dies enrere... vaig sentir a dir que alguns temples tancaven l'accés i també alguns punts turístics com cascades i parcs

Alguns comerciants m'avisaven que potser tancarien algun dia, i jo els hi deia: "però quan?""No ho sabem però potser tancarem d'aquí a unes setmanes, potser dies! Ja t'avisarem!". Pocs dies després, vaig rebre diversos WhatsApp’s avisant-me que a TV3 havia sortit l'Índia, que estaríem en confinament… Primera notícia… I finalment, dos dies després estàvem completament confinats sense poder sortir sota cap pretexte. Les informacions no eren clares per als turistes, ens venien de sorpresa i cada dia canviaven les hores autoritzades per sortir.

Primer dia: confinament general. Segon dia: autorització de sortida de 10 a 15 hores. Tercer dia: de 7  a 10 del matí... I així es va establir normalment durant 19 dies més. Malgrat l'inici del confinament, no veia perquè havia de tornar, i vaig anar-me preparant mentalment del que m'esperava i de fet m'ho prenia com una aventura i experiència més. Estava contenta. Però el dia 25 de març vaig rebre la primera trucada des del ministeri d’Afers Exteriors.

"Si trobem la via per repatriar-te, vols tornar sí o no?" Sincerament no entenia perquè havia de tornar… Jo estava tranquil·la, la gent del ‘hostel’ es convertia dia a dia en una petita família, havíem preparat activitats per passar els dies de confinament, podia sortir als matins a posar els peus al riu, fer un passeig ràpid... "Sí, sí… torno". Així com vaig pensar en tot allò positiu que tenia en aquell moment, també vaig pensar que si s'havien posat en contacte amb mi, era perquè les coses potser podien anar pitjor, i la decisió tot i ser dolorosa i ràpida, va ser de les més encertades que he pres.



I així van començar cinc dies dignes de teleoperadora. Parlant amb la noia d’Exteriors, amb la noia de l'ambaixada d'Andorra a França, amb les ambaixades francesa i espanyola a l'índia per veure quina es feia càrrec de mi, informant de la situació a la meva família, als meus amics… Mentre veia que fora de les portes del ‘hostel’ la vida s'anava complicant. Els locals cada cop estaven més reticents a comunicar-se amb els turistes, érem molt mal vistos, i la policia ja no feia diferències, i això era només l’inici… Finalment, el diumenge 29 vaig agafar un dels quatre busos que l'ambaixada francesa va posar a disposició per portar-nos fins a Delhi. Durant el trajecte vam aturar-nos uns minuts i els veïns dels edificis van sortir a cridar-nos, i dir-nos que marxéssim… 

Cinc minuts més tard la policia arribava amb pals obligant-nos a tornar a pujar als busos. Crec que allí vaig entendre que havia pres la millor decisió. A Delhi vam fer nit en un ‘hostel’ i l'endemà ens van portar al Lycée que havien habilitat per als quasi 500 repatriats que arribàvem de diferents estats de l'Índia. Van acollir-nos amb beguda i menjar, i treballadors d’Air France van venir per agilitzar els pagaments del vol d'aquella mateixa matinada (1h 05), que ens portaria fins a Paris. Un cop aterrats a la capital francesa (7h05), vaig agafar un vol fins a Tolosa, on va venir a recollir-me (sota autorització policial) una amiga per dur-me a casa, on finalment vaig arribar el passat dimarts 31 de març a la tarda.

Durant el trajecte vam aturar-nos uns minuts i els veïns dels edificis van sortir a cridar-nos, i dir-nos que marxéssim… Cinc minuts més tard la policia arribava amb pals obligant-nos a tornar a pujar als busos. Crec que allí vaig entendre que havia pres la millor decisió

Tot i que és un ‘continuarà…’ agredolç, ha sigut un principi de viatge magnífic, en el que he conegut moltes persones i he viscut moltes experiències. Això espero sigui, només, un tastet de tot el que em queda per aprendre i descobrir.

Primerament m'agradaria agrair a les principals ‘causants’ de què torni a estar a casa. Karina Nobre (tècnica en afers multilaterals i cooperació del ministeri d'Afers Exteriors) i a la Nahia Roche (diplomàtica de l'ambaixada d'Andorra a França). Per la seva professionalitat, les múltiples gestions i per saber organitzar les mil informacions que arribaven de tot arreu. Però sobretot per fer tot això més amè amb ànims i força en cada missatge. En conseqüència, també fer arribar el meu agraïment al ministeri d'Afers Exteriors d'Andorra i també a l'ambaixada de França per fer possible el meu repatriament i felicitar-los pel gran desplegament i bona organització.

També a RTVA, per deixar-me entrar en directe quan em pensava que seguiria feliçment el meu viatge!

Als meus amics i amigues, per fer-nos entre tots/es més planer el confinament, per seguir compartint, tot i en la distància. I fer-me costat sempre. Espero poder abraçar-vos ben aviat.

A la Carla Capdevila, gestora del Crèdit Andorrà. Moltes gràcies, per totes les gestions bancàries que han facilitat la meva tornada i sobretot per ser la meva amiga, sempre.


Una vista de Rishikesh. | JÚLIA BARON DURÓ

A l'Anna Aguareles Loan i a la seva família, ja em sentia a casa només veure't a la sortida de l'aeroport. Moltíssimes gràcies per tot!

També a la gent que ha compartit un trosset del meu camí en aquest intens i curt viatge. Danyabad!(Gràcies): Indira, Carla, Nagore, Xènia, Clara, Laia, Aunties, Staff de Naya, Paulo, Ely, Adhikari brothers, Maya, Jacky, Faruk, Ankit, Elisa, Harish, Mer, Hostel Skyard Rishikesh (Staff & Family), i sobretot a la Claudine, per demostrar-me que sempre tindré temps per fer-me ‘plaisir’ viatjant.

I finalment i sobretot, a la meva família per donar-me suport en totes les meves decisions, i sentir la meva aventura com vostra, i per estimar-nos sempre, incondicionalment. Vosaltres sou sense cap dubte la millor meravella del món. Gràcies, us estimo.

I ara ja posats i amb lletres grans jo també em sumo al QUEDA'T A CASA. Molts ànims a tots! #TOTANIRÀBÉ.

Comentaris (4)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.