Cada cop més establiments, més botigues asseguren poder enviar a domicili productes. El cas es dóna majoritàriament entre els comerços d’electrònica. Amb anterioritat, aquesta forma de procedir es feia amb alguns productes farmacèutics. Amb medicaments que eren complicats de trobar a l’Estat espanyol, per exemple, o productes de naturalesa química especialment adreçats a esportistes. L’abús d’alguns establiments més algunes investigacions judicials a Espanya van portar a estrènyer el cercle i posar-hi remei. Entre altres coses perquè l’Estat, andorrà, deixa de percebre uns diners en matèria tributària que si l’operació es fes com és degut li tocaria ingressar.
La qüestió és que, i això ho denuncien alguns establiments que es neguen ara per ara a fer aquesta mena de ‘contraban electrònic’, des de la reobertura de fronteres i encara amb l’efecte del coronavirus cuejant, hi ha clients que prefereixen no pujar a Andorra a fer les seves compres. Però els interessa el producte que s’hi ofereix i, sobretot, el preu. Expliquen fonts del sector que un telèfon mòbil d’alta gamma pot experimentar una diferència de l’ordre de 300 euros comprat al Principat o adquirit a Espanya. La cosa canvia, però, si l’enviament es fa seguint el que caldria legalment i s’haguessin d’aplicar els aranzels duaners necessaris.
Amb anterioritat, aquesta forma de procedir es feia amb alguns productes farmacèutics; medicaments que eren complicats de trobar a l’Estat espanyol o productes de naturalesa química especialment adreçats a esportistes
En conseqüència, i aquí hi ha el joc, fins i tot en alguns llocs web s’ofereix la venda en línia del producte recordant que si el material adquirit s’ha d’enviar a la destinació fixada per l’adquirent cal abonar, normalment, un suplement que volta els deu euros. Evidentment, l’operació comercial continua sent molt interessant per al client. I el comerç, el que fa, és passar com qualsevol altre ciutadà per la frontera, sigui per la del riu Runer o la del Baladrà, amb uns quants dispositius mòbils -o eventualment altres productes- sense declarar-los.
El responsable de l’establiment, ja en sigui el titular o un dependent de confiança, s’adreça fins l’oficina de correu postal, ja sigui, com s’ha dit, la de la Seu d’Urgell o la de l’Ospitalet, i des d’allí franqueja el paquet de manera ordinària com si fos un enviament domèstic i abonant les despeses corresponents en la matèria que els deu euros cobrats en l’operació cobreixen. I així és clau la transacció que quan arriba a destinació comporta normalment la satisfacció del client i també la del venedor.
Una altra cosa és que hi surten perdent les arques estatals, ja sia per no rebre tributs o no rebre un eventual visitant-turista. I els comerços que no s’apunten a aquesta tàctica, pel motiu que sigui, també veuen un perjudici en la competència deslleial. Un element més, tot plegat, que fa veure la necessitat de regular definitivament i amb els acords intraestatals que toqui el comerç electrònic que la Covid-19 ha deixat clar que és tan necessari tot sovint i, alhora, tan deficient al país.
Comentaris (7)