El futbol, a vegades, troba les seves pròpies maneres de tancar els cercles. Per a Marina Fernández, la història va començar i ha acabat contra el mateix rival: Gibraltar. Més de deu anys separen aquell primer partit amb 18 anys d’aquest matí de comiat, amb 36 internacionalitats a l’esquena i una vida sencera dedicada a la tricolor.
L’última funció ha tingut el guió perfecte. Al minut 10, una passada filtrada de la mateixa Marina ha obert la porta al primer gol de Tere Morató. Una connexió coneguda, gairebé simbòlica. “Jo he fet les assistències, però si no acaben en gol no serveixen de res”, explicava en roda de premsa amb la humilitat que la caracteritza i un somriure tímid. I n’arribarien més: al 56’, una altra passada seva ha permès a Morató fer el segon.
Quan el quart àrbitre ha aixecat el número del segon canvi, el Nou Estadi de la FAF s’ha posat dempeus. Les seves companyes, el cos tècnic, la banqueta sencera. Tots sabien que aquell pas lent cap a la banda era el d’una llegenda de la selecció que es retirava. Abraçades, llàgrimes contingudes i un missatge clar: el relleu és aquí.
Albert Panadero, que ha apostat per un onze amb cinc jugadores d’entre 16 i 17 anys, ho ha definit després com “un final somiat”: “La Marina ens deixa valors, identitat i energia. És una persona autèntica, lluitadora, que ha fet créixer el futbol femení molt més enllà del camp”. La victòria (3-1) s’ha tancat amb un tercer gol de Morató, de penal, que ha dedicat a la seva amiga. “No podia ser ningú més qui portés el braçalet avui”, ha explicat la davantera del València. “Ella sempre ha estat la capitana, la que ens ha guiat. El hat-trick era per ella”.
En acabar el partit, a la gespa s’ha viscut un dels moments més emotius que es recorden en el futbol andorrà. Un passadís d’honor amb esportistes de disciplines molt diverses -Laia Pérez, Natàlia Font, Gina del Rio, Carolina Cerqueda, Miriam Tizón- han homenatjat la trajectòria de la Marina. Fins i tot Gibraltar s’hi ha sumat. Al final, l’abraçada dels seus pares i una samarreta signada per totes les jugadores han clos l’acte amb somriures i llàgrimes.
“Espero no emocionar-me gaire”, ha comentat ella, micròfon en mà, enmig de l’ovació del públic. Però ha costat. “Vull ser un exemple perquè les noves generacions puguin gaudir. Som una selecció petita, però mai ens rendim. Que la pilota continuï rodant i que Andorra arribi el més amunt possible”. I és que Fernández s’acomiada amb serenitat. Sap que ha arribat el moment de prioritzar la família i la feina. “He lluitat molts anys per aquest esport, però ara necessito temps per a mi. Representar Andorra ha estat un orgull immens”, ha explicat en roda de premsa.
Amb 36 partits internacionals, dues assistències en el seu últim ball i una selecció que creix darrere seu, Marina Fernández tanca el cercle. La pilota seguirà rodant, com ella mateixa ha demanat, però el número 9 atípic de la defensa quedarà per sempre com el d’una pionera que va obrir camins i va posar ànima allà on encara no hi havia llum.
L'últim onze inicial de Marina Fernández amb la tricolor.
La defensa, avui capitana, escoltant l'himne d'Andorra.
Intercanvi de banderoles entre Andorra i Gibraltar.
Les d'Albert Panadero, celebrant un dels gols.
Marina Fernández, felicitant a Tere Morató abans d'acomiadar-se.
El braçalet de capità, ben assegurat amb les dues jugadores.
El primer gol de Tere Morató, a la primera meitat.
Marina Fernández, comandant l'eix de la defensa.
Albert Panadero, a la zona tècnica.
Canvi de Marina Fernández per Laia Solé.
Marina Fernández, mostrant la seva alegria amb les companyes.
Albert Panadero, dels primers en donar-li l'enhorabona.
Les jugadores i staff tècnic s'han posat dempeus per agrair la trajectòria a la central.
Comentaris (1)