L’acusat assegura que no va tenir mai a l’abast els resultats de les analítiques encarregades durant un cap de setmana de guàrdia per una altra professional sanitària i que, a més, no tenia cap obligació d’haver actuat perquè l’hepatitis no es correspon amb la seva especialitat. El fet és que des del 2005, quan la dona que acabaria morint sis anys més tard, va ingressar a l’hospital per una pneumònia aguda i arran d’una analítica es va veure -sense que ningú en digués res i actués en conseqüència- que la pacient a banda del quadre respiratori patia una hepatitis, fins a dos mesos abans de la seva mort ja a inicis del 2011, cap dels metges que la van tractar, cap, va ser capaç de veure que la dona patia l’hepatitis que l’acabaria matant.
“És una errada sistèmica, d’organització de la institució.” Ho han dit la terna de metges catalans instituïts com a pèrits per la causa sol·licitats per la defensa i que han declarat en últim lloc durant la vista a la qual li manquen només els informes de l’acusació particular i la defensa. La del processat i la de la companyia asseguradora que hauria de satisfer la responsabilitat civil. Cap de les parts canviarà la seva petició, i mentre la fiscalia demana dos anys d’inhabilitació i la família de la difunta en reclama sis (més enllà de la pena de presó condicional i en el cas dels fills de la morta, prop de 250.000 euros d’indemnització), la defensa reclama l’absolució.
“És una errada sistèmica, d’organització de la institució", manté la terna de metges catalans instituïts com a pèrits sol·licitats per la defensa i que han declarat en últim lloc durant la vista a la qual li manquen només els informes de l’acusació particular i la defensa
En fi, que la vista ha servit per veure que, ara potser no, però al 2005 l’hospital era poc menys que la casa dels horrors. Dels errors, en aquest cas. El tribunal -que ha tingut en el seu president, en alguns moments, el millor advocat defensor de l’acusat; les millors preguntes en sentit de defensa les ha formulat Pijuan- haurà de dirimir si el processat, un pneumòleg ja condemnat i inhabilitat al seu dia per fer tocaments a diverses de les seves pacients, va tenir la clau de volta de la responsabilitat de no diagnosticar a temps la malaltia que li va acabar originant una cirrosi hepàtica mortal.
El pneumòleg ha repartit estopa als seus col·legues. La metgessa internista que va fer la guàrdia el cap de setmana previ a l’alta de la pacient el 2005, i que va sol·licitar l’analítica que acabaria revel·lant silenciosament, perquè ningú no ho va dir, l’hepatitis de la dona ha rebut. I també ha rebut el metge responsable del laboratori clínic. Tots dos han declarat com a testimonis durant la vista. I sense acusar el processat, també s’han exculpat de qualsevol responsabilitat.
Això sí, tant la internista com el responsable del laboratori han deixat clar que l’obligació de seguiment de la pacient era el metge tractant. I el metge tractant, en aquest cas, era l’acusat. Segons la metgessa que va estar de guàrdia el cap de setmana a partir del qual s’origina l’enrenou, un metge de guàrdia actua “en substitució del metge tractant”. I quan s’acaba la guàrdia s’acaba la seva responsabilitat i es trasllada al tractant. Amb tot, aquesta metgessa ha reconegut que “no amb intenció d’intervenir sinó a títol informatiu i d’aprenentatge”, dies després de la guàrdia va accedir a l’historial de la pacient, que no tenia un accés tant senzill com el d’avui, per veure quins resultats s’havien obtingut en aquella analítica que havia encarregat.
L’hepatitis és una malaltia que pot originar una contaminació, per dir-ho d’aquesta manera, i que, en conseqüència, ha de ser declarada. Segons el responsable mèdic del laboratori de l’hospital, qui hauria hagut de fer aquesta declaració hauria hagut de ser el tractant. Altra volta l’acusat. Però el processat ha assegurat que ell no va tenir mai el resultat definitiu de l’analítica perquè, entre altres coses, en no ser assalariat del SAAS, no tenia accés al sistema informàtic. Llàstima que ha quedat clar que en aquells temps, fa més de tres lustres, els resultats s’entregaven sobretot i sempre en paper. En fi. Que l’acusat ha repartit bé. Però molt menys que durant la instrucció, en què els atacs a la internista i el cap de laboratori van ser ferotges. Fins al punt de demanar que el que calia era processar a aquests altres col·legues. Els col·legues no li han tornat l’atac. Però les seves manifestacions li anaven més en contra que a favor.
Els testimonis de la defensa -entre els quals, i es posa el nom pel seu actual càrrec públic, el titular de Salut, Joan Martínez Benazet, que ha prestat declaració en qualitat de pneumòleg a l’època- han fet el seu rol defensor. Alguns cops de manera encoberta. Però han contribuït en gran mesura a embolicar la troca en el sentit que el diagnòstic, i més quan l’hepatitis no és una malaltia respiratòria, era una mica cosa de tots els intervinents i també han dibuixat un escenari de transmesa d’informació una mica caòtica o com a mínim arcaica. I en aquest mateix sentit s’han manifestat els perits també sol·licitats per la defensa del processat.
“ESPERANZA, QUÈ PREN PER L’HEPATITIS C?”
Entre els testimonis de la defensa que més estona han estat declarant hi havia un metge internista que va fer alguna petita actuació marginal el 2005 i que va ser qui el 2011, per sorpresa de la família de la dona que després moriria, els va anunciar l’existència de l’hepatitis. Aquest metge, que en alguns dels seus passatges declaratius ha jugat ‘en contra’ del processat -com quan ha deixat clar que “el responsable de recollir totes les dades és el metge tractant”, i aquest en aquell cas era l’acusat- ha deixat clar que fa quinze anys llargs la història clínica integrada no existia. De fet, situacions com les viscudes llavors, ha vingut a dir també Martínez Benazet, serien les que impulsarien l’actual historial compartit.
En major o menor grau, repartint responsabilitats o no, tots els testimonis han coincidit en què el metge tractant, que en el moment clau per al desenllaç el cas era l’acusat, era qui havia d’haver fet el seguiment més acurat de la pacient en un sentit global
En tot cas, l’internista que ha declarat a petició de la defensa, que ha insistit que per molt que no fos la seva especialitat, hauria estat “aconsellable” que el metge tractant fes el seguiment del cas -el processat va visitar cada sis mesos durant els sis anys que van anar de l’ingrés del 2005 a la seva defunció el 2011-, ha posat en relleu el fet que durant mitja dotzena d’anys ningú fos capaç de veure que aquella dona tenia una hepatitis C. “Tenir les plaquetes baixes és una de les moltes coses que han de fer sospitar”, ha explicat el metge tot assegurant que durant aquells sis anys, a una persona amb problemes de respiració crònics, segur que se li va fer una anàlisi més. Però la família mai va saber res.
Fins al 2011 quan en un estat de deteriorament important, i amb un sever dolor abdominal, va haver de tornar a acudir a l’hospital. Els fills de la difunta -entre llàgrimes en algun moment la filla- han recordat com de forma molt natural, sense haver fet cap mena d’exploració ni haver demanat cap prova expressa, el metge que la va atendre, l’internista que ha declarat com a testimoni de la defensa, va demanar sense embuts: “Esperanza què es pren per l’hepatitis C?”. I aquí va ser el principi de la fi. La dona patia una cirrosis hepàtica de la qual no va estar a temps de sobreposar-se quan estava a punt d’arribar-li un trasplantament de fetge. Deu anys llargs després es jutja el cúmul d’errors. La mala praxis. La imprudència suposada.
Comentaris (3)