Canòlich d’Andorra, Canòlich d’arreu del món

(AMB VÍDEOS) La celebració dels 800 anys de la troballa de la imatge de la verge dóna una rellevància especial a l’aplec, que dimecres encara tindrà un altre plat fort al Vaticà: 65 persones hi porten la talla policromada que s’ha beneït aquest matí

Mossèn Pepe, que és així com tothom coneix el rector de Sant Julià, llueix cofoi l’estola que li han brodat exprés per a l’efemèride. Chisvert no cap dins seu. 800 anys no se celebren cada dia. I menys encara es porta una verge al Vaticà. No és que el capellà d’origen valencià tingui vuit centúries, no. És que Canòlich enguany ha celebrat els vuit segles de la trobada de la imatge de la verge. I no ‘es moc de pav’. Que fins i tot el papa ha emès una indulgència plenària i si la salut li permet dimecres rebrà una delegació laurediana que li ha de lliurar una talla policromada de la verge.

Mossèn Pepe està cofoi i liró. Benentès. És un home que transmet. Alegria si més no. I va d’una banda a l’altra mentre els pelegrins, diguem-ho així si és que això encara existeix, pugen com a cabres envalentonades, atrevides i fidels, cap al santuari per tots els racons que s’escau de la muntanya. N’hi ha que han entomat el viatge que encara no lluïen els primers rajos de sol. D’altres pugen amb cotxe i estacionen on poden. On els deixa l’agent de circulació. O on la cara dura i alguna trampeta els hi permet.

Després de la bretolada de bon matí, tothom va a la seva. En el sentit que tothom sap què ha de fer en un dia especial. 800 anys no se celebren cada dia. Ja ho hem dit. Perquè fa dies que s’estan celebrant. Fins i tot dimecres que ve es presentarà, s’estrenarà, el curtmetratge -‘Tiretes’- que s’ha gravat per a l’ocasió. Poca broma. I més mossèn Pepe va amunt i avall mentre els seus col·laboradors s’encarreguen ara d’això, ara d’allò. I arriba la cobla i arriben els cantants. Que avui hi ha festa grossa hi ha més músics que de costum.

L’arquebisbe ha aixecat els somriures quan al tram final de la missa ha perdut el punt on hi havia la lletra de la benedicció apostòlica; en canvi, qui no ha perdut els calés ha estat la ministra d’Exteriors: Imma Tor ha exercit de prestadora de tot el Govern a l’hora del donatiu

I mossèn Pepe corre a celebrar la primera missa del dia mentre una bona colla de feligresos esperen dins el santuari. Dins es gaudeix de les vistes, del dia excel·lent. S’encenen ciris, es fa petar la xerrada i es passa el dia. El dia de Canòlich. El dels 800 anys. Ai, perdó. Ja s’ha dit. Però és que és una data especial. Fins i tot s’ha descobert una placa d’acer Cortén que estava situada en tan mal punt respecte d’on hi havia muntada la vela ‘templària’ -‘templària’ perquè exerceix de temple a la missa de 12- que gairebé ningú ha pogut veure la descoberta del nou element per al paisatge.

I això que Joan-Enric Vives, l’arquebisbe d’Urgell, l’amo del tros, ha agafat el cònsol i li ha fet dir quatre paraules. I a la cònsol també. Qüestió de paritat. Copríncep ‘dixit’. L’home ha deixat anar un sermó que no s’ha quedat pas curt. En aquests aplecs, al final tot es perdona. Però manoi, l’home, quines ganes de xerrar en un dia de solana i de goigs i cançons diverses. “Això ho hem fet una mica complicat”, admet Vives en alguna de les ocasions que s’ha perdut en el guió. Tan hi fa. Les dosis d’humor han estat ben rebudes.

Tothom ha vist, ja al final de l’homilia -concelebrada per una quinzena de religiosos- com Vives perdia els papers. Benentès també. Abans, els ministres no tenien quartos. I la titular d’Exteriors ha exercit de ministra de Finances. Anem a pams. Abans que l’arquebisbe volgués pronunciar la benedicció apostòlica, ha tocat el moment de les almoines. Allò que passen la caixeta, la panereta o el que sigui, i se suposa que els fidels assistents han de contribuir amb el que tenen, amb el que poden, amb el que volen. Però ni el síndic, ni el cap de Govern, ni els ministres que feien parada i fonda a primera fila no en portaven ni cinc de calaix.

Imma Tor, la ministra d’Afers Exteriors, laurediana com Ladislau Baró i Helena Mas, ha hagut de fer de prestadora perquè Mas i Baró, però també Xavier Espot o Carles Ensenyat poguessin fer un donatiu. Tor ha anat traient bitllets. Semblava que per art de màgia. En l’època del Bizum, l’Església passa el platet. Ja se sap, Roma les té, aquestes coses. Ja tornarem a parlar de Roma. Abans, allò que dèiem de la pèrdua dels papers del bisbe. Arquebisbe, perdó. Vives no hi havia manera que trobés el punt d’allí on en el missal hi havia d’haver la benedicció apostòlica.

Joan-Enric ha recordat que la pronuncia un parell de cops l’any. A la catedral. Però que avui tocava a Canòlich per allò de la indulgència papal. En fi. Que l’arxipreste Ramon Sàrries pretenia ajudar-lo. Tot això amb el micròfon engegat i la platea rient. Alguns més discretament, d’altres a cor que vols. En fi, que li ha hagut de dir Vives a Sàrries que no l’emprenyés més, que els mossens no poden saber en quin punt hi ha la benedicció apostòlica perquè només les diuen els bisbes.

En fi, coses que passen. Que passen en un aplec amb cobla i quatre o cinc corals. La Rocafort però també de Puigcerdà, de la Seu… L’acompanyament musical un deliri. I l’aportació de l’esbart Laurèdia, com sempre. De nota. I fent posar la gallina de pell a aquells que s’han de posar i es posen cada any la pell de gallina. 800 anys… Certament, bé s’ho valen. Perquè, sí, no se celebren cada dia. Aquelles coses. La verge, el pastor, l’ocell de colorins… Ho diu la llegenda. Jo no hi era. Mossèn Pepe tampoc. I l’amo del tros, tampoc. Bé, el Senyor, sí. I Maria, també. Perquè ha quedat clar que Maria es dona de fe.

Joan-Enric, el bisbe, ha pogut beneir la talla que ha portat fins a l’altar la verge consagrada. No és broma. Canòlich, la verge, la imatge, viatjarà de Sant Julià a Roma. I de Roma a tot el món. Perquè té també l’esperança l’arquebisbe Vives, que el Papa converteixi la talla laurediana en estampa

Coses de l’homilia. I del sermó del bisbe Joan-Enric, que ha pogut beneir la talla que ha portat fins a l’altar la verge consagrada. No és broma. A Sant Julià tenen una verge. És cartera i consagrada. Per l’Església, escoltin. És una de les col·laboradores més acèrrimes dels organitzadors de la vetllada. Cristina Ribot, per servir-los. A Déu -que per això és verge consagrada- i a qui faci falta. Perquè com d’altres -Marina Besolí no és verge però també és consagrada- remena les cireres i el cotarro. Laurèdia és terra de molts. Però que remenin són més pocs.

En fi, que Ribot, com si d’un paquet postal es tractés, però un paquet especial, lluent, sensible, ha fet aparèixer a l’altar la talla que dimecres viatjarà a Roma, al Vaticà, amb 65 persones de la diòcesi, molts de Sant Julià, liderats pel Copríncep. Joan-Enric i els feligresos tenen l’esperança que Jorge Mario Bergoglio es recuperi de l’afecció que aquests dies el manté de baixa i els pugui rebre a la casa de Sant Pere. I pugui rebre personalment la talla. Bonica de veritat. I més acolorida que l’original, que també ha comparegut a la festa. De fet, ella la primera.

Canòlich viatjarà de Sant Julià a Roma. I de Roma a tot el món. Perquè té també l’esperança l’arquebisbe Vives, que el Papa converteixi la talla laurediana en estampa. Que sigui la marededéu escollida per fer-la rodar arreu. Que sí, que 800 anys s’ho valen i no se celebren cada dia. I a Sant Julià estan cofois. I mossèn Pepe, més encara. També és consagrat. Però no és verge. Benentès. Si fos el cas, ell faria camí dels altars com a sant. Sant Pepe de Laurèdia amb el permís del Copríncep. Qui mana, mana. La resta, a repartir les hòsties per als celíacs. Canòlich ‘mon amour’.

Comentaris (12)

Trending