Tot arrenca arran de la demanda judicial que la comunitat de propietaris d’un edifici de Canillo va interposar contra la companyia a la qual pertanyien fins a sis unitats immobiliàries del bloc. El judici els va ser favorable i la justícia va dictaminar, el 2018, que havien de cobrar més de 61.000 euros.
Davant l’impagament, es va iniciar el procediment per executar la sentència. Es van embargar les propietats i es van subhastar un apartament, un traster i una plaça d’aparcament. Totes elles tenien a sobre una hipoteca. En global, es van adjudicar per un preu total de 151.000 euros. En un primer moment, la saig va decretar que amb els diners obtinguts es fes front, primer, a tot el deute comunitari, decisió que el banc que havia concedit el préstec no compartia. Volia recuperar abans els diners deixats.
El Superior avisa que la mesura d’embargament han de ser proporcional i que haver de subhastar els altres tres immobles seria una mesura “injustificadament onerosa”
Per això, va presentar el que, jurídicament, es coneix com a una demanda de terceria. Entenia que tenia millor dret a satisfer el deute que la comunitat de propietaris. I així ho va acceptar la Batllia, que va anul·lar l’acord inicial de la saig. De retruc, això suposava que es mantenia el deute de la societat i, per tant, que s’havien de subhastar altres immobles per poder fer front a la reclamació.
Per això, es va decidir portar l’afer davant la sala civil del Superior, que ara ha dictat sentència. El que es deixa clar és que “ningú discuteix que les despeses comunitàries són preferents com a crèdits fins i tot a les hipotecàries”, seguint el que estableix la Llei de propietat horitzontal. El dubte era si amb la subhasta es podia cobrir tot el deute o només aquell corresponent a les tres unitats immobiliàries venudes, fet que comportaria, en aquest cas, haver de fer el mateix procés amb les altres.
Davant el dubte, els magistrats entenen que el que cal dirimir és “com cal efectuar un embargament i, en aquest sentit, es recorda que “s’ha de tenir en compte la proporcionalitat entre el valor dels béns i els drets i l’import que és objecte” de la mesura, “la més gran facilitat de realització i també la mínima onerositat per a la persona embargada”. Això “significa que cal ser prudents en el moment de l’embargament de béns i tenir en compte tant la proporcionalitat com el cost de la realització i d’aquesta manera obtenir el fi principal (pagament al creditor) i un fi complementari (la mínima onerositat per l’executat)”.
Per al Superior, això és just el que va fer inicialment la saig quan va decidir embargar i subhastar només un apartament, un traster i una plaça d’aparcament, ja que “previsiblement suficients per satisfer totes les despeses degudes”. A més, s’entén que “no tindria cap justificació que tot el preu obtingut no fos suficient per evitar un nou procés d’execució ara per les despeses imputables a les tres altres unitats immobiliàries”. Entén el Tribunal que “la solució seria injustificadament onerosa i desproporcionada per a la part executada”.
El Tribunal refusa un dels arguments emprats tant per la comunitat de propietaris com pel banc, que advertien que la societat deutora, si mantenia els altres tres immobles tornaria a generar deutes. “No es pot demanar, ensems, mesures preventives de conductes futuribles”, remarca la resolució.
Per aquest motiu, considera adient el recurs presentat per la societat. Així, anul·la la sentència prèvia de la Batllia i manté la decisió adoptada per la saig.
Comentaris