Dallerès considera que tres dècades després de l'aprovació de la Carta Magna, el finançament de l'Estat no s'ha desenvolupat de manera prou eficient en el temps i això no ha permès de programar ni desenvolupar polítiques socials adequades en particular les previstes als articles 32, 33, 34 i 35 de la Constitució. Creu que la crisi actual de l'habitatge n'és potser el testimoni més eloqüent, una prova innegable que el "desenvolupament de la societat i del benestar general", no ha estat equilibrat.
El Consell General ha esdevingut una cort d'enregistrament de les decisions de l'Executiu
En l'àmbit més estrictament polític recomana començar a pensar com reforçar la nostra democràcia, "que segueix el pendent en retrocés del nostre entorn, i això no és bo de cap de les maneres. És aquest el gran repte que tenim davant, ara, trenta anys després d'haver adoptat la Constitució". Seguint en clau política, l'exsíndic lamenta que el Consell General "hagi anat esdevenint tan sols una cort d'enregistrament de decisions preses per l'Executiu que el parlament ni discuteix ni s'atreveix a modificar o corregir". Entre les raons que han portat a aquesta situació hi ha el seguit de majories absolutes i la tendència a emular per la via que sigui, maneres de fer que no corresponen al que la Carta Magna va pretendre dissenyar.
Interferència del poder executiu sobre el legislatiu
En aquest sentit fa esment a una sentència del Tribunal Constitucional (TC) del 2002, amb, el que considera, una interferència del poder executiu sobre el legislatiu amb el vistiplau de l'organisme judicial i una interpretació que obvia l'article 50 de la Carta Magna. En el redactat de l'article, la voluntat del legislador és clara: és el Consell qui aprova els pressupostos de l'Estat. El Govern els elabora però és en seu parlamentària que sóm modificats i definitivament aprovats per una majoria de consellers generals; i la llei de les finances públiques precisa quins són els requisits i els límits per poder, des de l'Executiu, fer-hi canvis.
La sentència del TC (9 maig 2002) retoca aquesta regla donant potestat al Govern per canviar la llei de pressupost que el Consell ha aprovat, atorgant-li l'autoritat per esmenar els comptes amb "crèdits corresponents a despeses derivades d'obligacions sobrevingudes a l'Administració i alienes a la seva actuació". Segons Dallerès, la sentència "és molt més fruit de l'íntima convicció dels magistrats, que no pas d'una lectura i una aplicació estrictes de la Constitució votada pel poble. Inicia, i ho lamento, el dibuix d'una manera de funcionar de l'Estat que no correspon al que dissenya la nostra Carta Magna".
Llistes obertes o semiobertes a les eleccions
Un altre punt que analitza Dallerès és el sistema electoral amb 50% dels consellers generals elegits per sufragi universal i 50% a les parròquies com es defineix a l'article 52 de la Constitució. També s'afirmava la necessitat de promoure la creació de partits polítics nacionals. Fins llavors els partits -o més aviat grups polítics- eren parroquials. L'exsíndic proposa disposar d'una llei que permeti, d'una banda, poder-se pronunciar per un programa d'actuació política, i de l'altra, poder, alhora, trencar, si es considera necessari "amb el dictat partidista que implica la llista tancada. Se'n diu sistema mixt. I se'n troben de modulats de moltes maneres: de llistes totalment obertes a llistes semiobertes. En un país reduït com el nostre, on tothom es coneix, tindria raó de ser un doble recompte combinant sigles d'un partit d'una banda i escrutini uninominal de l'altra".
En el llibre, Dallerès opina que no es gaire representatiu ni democràtic que en les circumscripcions parroquials els candidats només siguin triats per percentatges que poden no arribar ni al 20% dels vots emesos. "Com a mínim caldria un sistema majoritari uninominal amb dues voltes si no s'obté el 50 dels sufragis en la primera votació", conclou.
Comentaris (1)