Durant la jornada, que s’ha celebrat a la sala Sergi Mas de Sant Julià de Lòria, s’han pogut escoltar moltes i diverses veus. Víctimes, entorn i, fins i tot, la mare d’un assetjador. Totes elles diferents, però amb una cosa en comú: l’assetjament. L’objectiu, precisament, era fer reflexionar als espectadors, en gran part pares i professors (tot i que alguna jove s’ha colat entre el públic). “Tots som còmplices quan no fem res, quan qualsevol persona ho minimitza o ho ignora”, ha assenyalat la representant d’ADRJA, Sandra Cano. I en aquesta línia girava el lema de la jornada, ‘Què fas, que no fas res?’. Un crit a l’acció, a la reacció i a la reconducció, “heu d’aprendre a reconduir aquestes situacions, s’ha d’intentar entre tots”, ha afirmat Cano.
Les primeres a posar-se davant del focus i contar les seves històries han estat la Claudia Cunill i la Sylvette Lluch. Totes dues fan servir actualment les xarxes socials per pronunciar-se i per donar a conèixer les situacions que han viscut durant la infància i l’adolescència. Han estat diferents els seus testimonis, però, al mateix temps, han compartit situacions. Claudia ha explicat que recorda ser-ne conscient que patia assetjament als vuit o nou anys. Ben petita. Els motius diversos: que estava més grassoneta, que els pares s’havien divorciat... Cap amb fonament. Però son nens, o no? Aida Sánchez, responsable de l’àrea de joventut i voluntariat de Creu Roja Andorrana ho ha deixat clar, “no son coses de nens”.
Claudia ha posat a sobre la taula, a més, un problema que es troba constantment i que, més tard, Nellida Garcia, mare d’una nena que pateix assetjament ha corroborat. “Quan un nen pega un altre, cal demanar què ha passat abans de renyar ningú”, ha apuntat Garcia. En aquest sentit, Claudia explicava que ella es defensava i, més d’una vegada, es va tornar els fets com “és un problema d’actitud”. D’on venia, però, aquest “problema” de comportament? Del mateix lloc d’on van néixer els problemes psicològics i d’autoestima de Sylvette. Amb 12 anys, quan va començar a estudiar al Lycée es van començar a posar amb ella per com vestia, per qui era el seu germà.
De nou, un altre meló obert. En aquest cas, el de la inacció, “vaig parlar amb dues professores i no van fer res, i així jo vaig decidir seguir callant”. La manca d’ajuda ha estat un punt constant en els diferents testimonis. També en el de Sandra Carmona, la mare d’un nen que va ser assetjat i, a causa d’aquesta situació, va acabar convertint-se en assetjador. “Vam tardar molt a adonar-nos que ell estava passant situacions difícils, sempre l’acusaven a ell al col·legi, i no s’adonaven del que hi havia al darrere”, ha apuntat Carmona. I d’aquesta manera, la víctima es va convertir en botxí, “va arribar a un punt en el qual ell va decidir passar-se a l’altre costat”.
I viure això com a mare, assegura, no ha estat gens fàcil. Ha costat molt superar aquest fet. No únicament que el fill hagi sigut assetjador, sinó que ho hagi passat malament abans i no haver-ho pogut impedir. Arribar als extrems. “En pocs llocs m’han pogut ajudar perquè no m’he sabut expressar, no molta gent ho entén i no sempre és culpa dels pares”, ha afirmat Carmona. El que ha reclamat ha estat més ajuda per part de les escoles, que son qui tenen els nens més hores a prop. Crear un vincle més fort amb les famílies, adaptar les solucions a les necessitats de cadascú, “es requereix un acompanyament en tots els àmbits”.
Garcia ha escenificat el que és ser mare d’una nena molt petita que pateix assetjament. Únicament 10 anys. I ha viscut situacions que no s’explica com poden arribar a passar. I gairebé sempre a pagar-ho les condicions físiques. “La meva filla és molt gran, molt alta, i això ha sigut motiu suficient”, ha apuntat Garcia. Una nena amb molt caràcter baixava encongida de l’autobús, plorava. Va arribar a posar-se els dits per vomitar al bany. “Aquí és on em vaig plantar”, ha assegurat amb rotunditat Garcia.
Entre cada testimoni, els voluntaris de Creu Roja han plantejat diverses activitats interactives, per fer participar el públic. Des d’una ruleta per parlar de sentiments fins a un passadís per fer entendre com se senten les víctimes. Entre el públic també s’han pogut escoltar històries. D’altres no s’han contat, però s’han pogut veure i sentir. Ha estat una jornada, sense dubte, per reflexionar. No ha estat perfecta, es podrien haver polit moltes coses. Haver explicat més tècnicament altres, de forma més correcta. Amb tot, a la realitat no se li pot treure el que és. La vida no és la consulta d’un psicòleg. Però les escoles sí que haurien de ser un lloc segur. I les coses de nens, ser-ho de veritat.
Comentaris