La sala deixa l’administració al marge de les obligacions que s’imposen als tercers, als privats. I avala així qualsevol disbauxa que faci l’administració. No cal que faci cap memòria. Pot obrir un forat i tornar-lo a tapar sense deixar constància de què s’ha fet allí on hagi actuat. I no passarà absolutament res. És la interpretació de Remolins. I és la única interpretació que es pot fer de la resolució dictada pel Superior. No hi ha volta de fulla. L’arqueòleg assegura haver rebut trucades d’alguns impulsors, al seu dia, de les normatives demanant-li excuses pel despropòsit judicial.
“Com a ciutadà, estic decebut amb les decisions del poder executiu i del judicial. Però com a arqueòleg estic esgarrifat”, diu Remolins. Els seus advocats, explica, ja li van dir que seria complicat. Que com a molt els tribunals reconeixerien que el Govern no havia fet la feina i ja estava. Però que no li donarien accés al material. Ja assumia la derrota l’arqueòleg, per dir-ho així. Ara, l’hòstia que s’ha emportat Remolins ha estat de campionat. Ho reconeix. Irònicament, si cal. Està garratibat i esmaperdut. No és que l’administració no hagi fet la feina, no. És que ni l’ha fet, ni la fa, ni la farà. I els tribunals l’aplaudeixen.
La resolució obert entre l’arqueòleg actualment més prolífic del Principat i el Govern fa més de dos anys s’ha resolt amb una sentència que ataca directament el rigor i el criteri científic: l’administració queda al marge del bon fer
La decisió dels tribunals generen a l’arqueòleg “molts molts dubtes”. Tants que espera internacionalitzar el cas i que a la comunitat científica mundial se li posin els pèls de punta. I més perquè en un petit país com aquest, normalment és l’administració que assumeix la tasca arqueològica. Si a l’administració no se li imposa l’exigència de deixar documentada qualsevol excavació, i la memòria n’és la base, se’n va en orris tot el rigor científic. Dit d’una altra manera: l’administració queda legitimada a fer el que li roti. O en paraules de Remolins, els tribunals converteixen l’administració en un “caça tresors”, en una vil espoliadora. Obre la terra, se n’endú el ‘fruit’, tapa el forat i adéu-siau Manel.
El Superior situa “l’administració al marge de la llei; i dels criteris i el rigor científic”. A banda, és clar, de deixar clar que no tothom és igual davant de la llei. L’administració és una cosa. La resta de mortals, una altra. “Em conec bé tant la llei com el reglament, ni són textos complicats ni són gaire llargs.” I no troba, textualment allò que diu la sentència en els seus fonaments de dret per enlloc. I interpretar el que interpreta el tribunal, manté Remolins, és forçar molt, però molt, el text legislatiu.
“Els jaciments no són com els bolets. Els bolets tornaran a sortir l’any que ve. Un jaciment, una vegada l’obres, ja no torna a ser mai com era. D’aquí que calgui documentar-ho tot. Deixar constància de tot el que hi ha, de quins passos s’han seguit, de què s’ha fet. La memòria és la base. Això és el que diferencia la ciència de l’espoliació”, afirma contundent Remolins, que lamenta que ara la Justícia “digui que el Govern no ha de fer aquestes memòries. I en el moment que no faci aquestes memòries ni fa recerca ni fa arqueologia”. ¿Espolia?
Comentaris (4)