Ferran Piqué, Dani Alegret i Joan Enric Barceló han passat aquest dijous al vespre per la biblioteca comunal d’Escaldes-Engordany per mantenir una xerrada amb els fans. Res de multituds i adéu-siau les distàncies d’un concert. Conversa de tu a tu per fer les delícies d’un públic delerós d’escoltar-los i fer-los preguntes. I deu n’hi do el que s’ha pogut descobrir! Ha estat el tret de sortida del cicle ‘Transversals’, que completaran aquest divendres amb un concert al Prat del Roure que té les entrades exhaurides des de fa mesos.
Els integrants de la formació no han amagat que quan van començar amb ‘Els Amics’ els servia per posar-hi la part divertida que no tenien amb els respectius grups de què formaven part. “Amb els grups volíem fer música seriosa”, però entre amics, al pis, hi havia “llibertat total, sense filtres, sense ambició, tot sortia natural i poc premeditat”. I potser és aquest el secret de l’èxit.
Una diversió i poca previsió que també van aplicar a l’hora de posar-se nom. Presentar una maqueta al Sona 9 volia dir haver-se de batejar. Doncs au, per seguir amb la broma, perquè no utilitzar el nom d’una entitat de Terrassa? “Els Amics de les Arts era com simpàtic i vam pensar: ‘com que tampoc durarà...’” Potser sí que no n’estaven massa convençuts que podien arribar lluny, perquè al concert de la semifinal del Sona 9 Alegret no hi va ser. “Jo tocava en comunions i cobrava... Vaig prioritzar allò segur a un projecte que podia ser quelcom però que no sabíem com acabaria”. Reconeixen sense embuts que l’actuació va ser “un desastre”, però van plantar-se a la final. No van guanyar, però sí que es van endur el premi del públic.
Així, que la seva activitat no es va aturar i quan encara ningú confiava en Internet per catapultar-se en el món de la música, ells ho van fer. I la cosa va funcionar. Picant pedra, fent concerts “a canvi d’un estofat”, inventant-se una biografia “amb la idea de fer riure” es van anar fent un nom. I entre 2009 i 2010, amb el disc ‘Bed & Breakfast’ van fer el salt a la fama. Com han aguantat 20 anys? Creuen que els grups estan condemnats a separar-se perquè “tendeixen al caos” i no sempre és fàcil entendre’s i remar tots en la mateixa direcció o veure les coses d’una determinada manera. Però l’amistat prèvia i que “ens ho seguim passant bé”, els ha ajudat. Durant l’any fan un parell o tres de sortides familiars, però res més, perquè “si quedem ens posem a treballar, no podem no crear”, han confessat.
Viuen a punts diferents de la geografia catalana, però són capaços d’anar acumulant material i quan es troben, posar-ho en comú. Més fàcil que anar-se enviant propostes. “Vam entendre que si als tres ens agrada, és més fàcil que agradi la gent”, han detallat. I d’aquí sorgeixen unes cançons que després de 20 anys de carrera han aconseguit que siguin “transversals” i que convisquin entre diferents generacions. “Som un grup de consens al cotxe, tothom ens pot escoltar”, ha exposat Barceló. Una transversalitat que també s’acaba transportant a la manera de sentir i entendre les peces, perquè ‘No ho entens’, no és el mateix escoltar-la amb 15 que amb 25, per exemple. “Quan creixes vas descobrint el significat i seria molt maco veure la reacció d’algú quan veu que aquella cançó l’interpel·la”.
I ha arribat el torn de les preguntes del públic, que ha volgut saber si els va quedar algun artista pendent en les col·laboracions fetes per celebrar els 20 anys de carrera -“la majoria de gent que volíem hi són”-, però també l’opinió que els mereixen els concursos de talent musical que es fan a la televisió. No en són especialment amants, ja els ho revelem. I fins i tot què senten quan veuen que el públic es fa seva alguna de les cançons dels ‘Amics’. “És bonic”, també quan poden despertar sentiments que no havien previst o fins i tot quan sona ‘4-3-3’ en una fruiteria, la nova versió amb The Tyets, els dependent es posa a cantar i no té ni idea de qui és Daniel Alegret, que en aquell moment compra fruita a la botiga.
La casualitat ha volgut, fins i tot, que entre el públic hi hagués algú de Gósol, poble on van acabar d’escriure ‘Louisiana o els camps de cotó’ i han descobert que el vers que acaba amb un “bona nit i pantalons” es va escriure així perquè els va semblar que la rima anava bé i que potser més endavant ja ho canviarien. Al final ha quedat així i ves a saber potser fan realitat la idea que tenen al cap: “el dia que ens separem serà el lema de l’últim concert”.
Saciada la curiositat, ja només quedava la cirereta del pastís: un parell de cançons amb la guitarra, en acústic, amb l’acompanyament d’un públic que abans de marxar ha aprofitat la proximitat per fer-se fotos i aconseguir autògrafs. I tots amics! (de les arts).
Comentaris