Política

El dilema del successor

Qui estava més ben situat per agafar el relleu de Toni Martí, el ministre d’Afers Socials, Interior i Justícia, s’hauria refredat i per diversos motius, polítics però també personals, hauria perdut punts

Just una cosa que Espot no té, el suport de la Mitra i d’Espanya, sí que en disposa un candidat que treu el cap amb força: el síndic general remena més la cua que mai davant d’alternatives com Saboya

El síndic general, Vicenç Mateu, pronuncia un parlament en un acte al vestíbul del Consell General en presència del ministre d'Afers Socials, Interior i Justícia, Xavier Espot.. C. ESTEVE / SFGA
El síndic general, Vicenç Mateu, pronuncia un parlament en un acte al vestíbul del Consell General en presència del ministre d'Afers Socials, Interior i Justícia, Xavier Espot. | C. ESTEVE / SFGA

Altaveu

La tasca per trobar un recanvi taronja de garanties per a Toni Martí no està sent gens fàcil. Dels treballs que està fent la comissió mandatada per la direcció de Demòcrates per Andorra (DA) per designar un successor, poc se’n sap. Almenys amb certa transcendència pública. Però el que sí que sembla clar és que l’home que feia més pes -i que més tenia l’aval del propi cap de Govern-, l’actual ministre d’Afers Socials, Interior i Justícia, Xavier Espot, passaria per un moment de refredament.

La Mitra i Madrid també estan jugant les seves cartes per influir. I ja se sap que en un país amb cap d’Estat eclesiàstic i amb un Govern sotmès a la Moncloa tant els uns com els altres hi tenen molt a dir. I Espot tampoc no passa. Ni a la Seu ni a la ‘capital del Reino’ no és prou ben vist. I en aquest marc, el síndic general alhora que parent del propi Espot, Vicenç Mateu, treu el cap. De fet, juntament amb el titular d’Economia i Innovació, Gilbert Saboya, el màxim representant institucional parlamentari és l’únic que s’ha ofert públicament i obertament.

Queda clar que a can DA -com arreu, també cal dir-ho- no hi ha tants candidats de solvència i predisposició en època complexa com potser havia pogut semblar. Toni Martí volia tenir un recanvi apunt per poder dissoldre el Consell General tan aviat veiés que la tempesta se’l podia endur a ell mateix de mala manera. L’afer de la reforma de l’administració i el desgast que pot suposar, la maldestre negociació amb Europa, la repercussió encara de tota la crisi de BPA, la delicada situació d’algunes de les entitats financeres del país o fins i tot i inesperadament les polèmiques adjudicacions a l’empresa del seu germà podien demandar una cirurgia d’urgència que passaria per la cita amb les urnes. Però a Martí li cal un candidat. I no qualsevol candidat. Ha de garantir l’hegemonia taronja i a ell personalment i al seu nucli dur li han d’assegurar uns lligams i equilibris de forces de tal nivell que impedeixin qualsevol intent de revisar les actuacions del passat recent. Aixecar estores és terreny prohibit per a Martí i els seus ‘compis’ volguts o necessitats.

La via del mig

L’apropament, més o menys intens, més o menys encertat, de Martí amb Josep Pintat, Carles Naudi, etcètera, ja perseguia ampliar l’espectre cap a unes aliances que li permetin disposar del suport de ‘l’Andorra de sempre’. No està clar què farà aquest subgrup del grup mixt davant una nova cita electoral. Igual com no es pot pas posar la ma al foc que si Toni Martí veiés que una possible ‘tercera via’ fos la bona acabés dirigent les seves pròpies naus cap allí. En aquesta via del mig, hi havia moltes esperances dipositades en l’actual cònsol major de la Massana, David Baró. De fet, fins i tot integrants de la comissió de successió de DA hauria arribat a pensar en Baró com a candidable taronja. De fet, el massanenc havia flirtejat amb els demòcrates just abans de la creació de Ciutadans Compromesos. Sembla, però, que Baró té la clara voluntat d’acabar el mandat comunal i agafar-se un temps de reflexió i vida personal.

Tot eren alternatives al candidat que més peça feia a Martí. Xavier Espot era l’elegit i, de fet, fa mesos, molts, que el cap de Govern va estar apunt de nomenar-lo successor. El mateix que va fer amb l’ara ministra Maria Ubach. En el debat personal d’acceptar o no el ministeri, Martí tira pel dret, anuncia que al cap d’uns mesos hi haurà ministra nova i després, si vol, que se’n desdigui. Amb Espot va anar d’un pèl que no passa el mateix. Però el president del grup parlamentari demòcrata, Ladislau Baró, el va frenar. Un anunci així podia haver suposat tal trencadissa interna davant les aspiracions d’altres destacats membres taronges que tot plegat se’n podia haver anat en orris molt abans del preferible. Si és que en orris se n’hagués d’anar, és clar.

Espot o no es pot

Sia com vulgui, a Espot, d’una banda, el repte no li desagrada. De fet, una de les ‘peticions’ (lamentables, malaurades al segle XXI) que li va fer el partit per si volia tenir més números i menys ‘enemics’ era resguardar una mica més la seva vida privada, íntima. I el ministre, aparentment, ha fet cas. Es volia guardar la carta, és clar. El batlle en excedència encara és una persona tècnicament preparada, executivament diligent i a qui no espanta la feina. És molt més tecnòcrata que polític segons que remarquen diverses fonts i és aquesta una posició que, per exemple, al pare de l’actual ministre, li encanta. I li remarca sovint tot recordant-li que ell mateix ha estat conseller general, ha estat ministre, ha estat ambaixador… i mai li ha calgut militar formalment enlloc.

Ni a la Seu ni a Madrid, al titular d'Interior no l'acaben de beneir. Ni passa per raons personals al Palau Episcopal ni a Montobbio no li fa gràcia que no li facin reverències

Xavier Espot era, probablement, qui més exemplificava la renovació, qui més suport indiscutiblement tenia de Toni Martí i, dins de les diferents opcions pròpies, qui més cohesionava. Que no vol dir que cohesionés del tot. Però el ministre, asseguren diverses fonts, almenys ara per ara s’ha refredat. Hi ha certes decisions polítiques governamentals que no acaba de trobar encertades, no està disposat a haver de pagar certs preus públics, té qüestions personals i familiars que, òbviament, l’amoïnen més, la família li fa costat però també el voldria més a prop dels negocis… i ni la Mitra -per raons personals que haurien de quedar fora de qualsevol debat avui dia- ni Espanya no l’acaben de beneir. El titular de Justícia i Interior és dels pocs membres del gabinet Martí que no riuen les gràcies fins i tot abans que les faci del ‘virrei’ Montobbio. L’ambaixador és un corcó. Un petit tirà que reclama reverències constant i que ha ha trobat en l’executiu andorrà i la seva submissió la ‘dona dels seus somnis’. Excepte uns pocs. I Espot, per un tema generacional, per ser menys polític, per ser menys servil o pel que es vulgui, resulta que no és de la ‘cort montobbiana’. 

Mateu per una cadira

I en temps de belluga, campi qui puga. O com diuen en castellà per si ha de quedar més clar, ‘a río revuelto, ganancia de pescadores’. I un pescador podria ser clarament el síndic general. A Vicenç Mateu li va faltar temps, al seu dia, per mostrar-se disponible. O dit d’una altra manera, satisfet de poder formar part de la travessa de successors. El síndic no té pas una gran relació amb Martí. De fet, no només no la hi ha tingut si no que en molts moments d’aquestes dues darreres legislatures han mantingut enfrontaments terribles. No és que Mateu, a més, lligui grans suports. De fet, tampoc no se’l fa amb el caràcter necessari per ‘torejar’ amb grans mogudes. Només cal veure com l’home es pot ofegar i pot maldar durant dies i dies pel trencament d’un grup polític de dos representants. Però Mateu, que no és del nucli dur del Govern i els seus acòlits tot i que el càrrec institucional obliga a tenir-lo més o menys al corrent de tot, és l’home de la Mitra.

El síndic manté fil directe amb el Palau Episcopal i tot sovint -hi ha hagut èpoques que cada dilluns, ja fos a la Seu o en algun restaurant de Sant Julià, mantenia ‘dinars de feina’ amb persones de l’entorn fidel del Copríncep o, com a mínim, de la representació mitral- hi manté contactes oficiosos. Però de primer nivell. A més, Vicenç Mateu no està gens mal vist per Montobbio i, per tant, per Madrid. I per si n’hi havia algun dubte, una de les interpretacions de la darrera visita del síndic a la ‘capital del Reino’ seria, justament, que hauria anat a buscar l’aval espanyol. A presentar-se. A deixar-se veure. Ana Pastor, la presidenta del Congrés actual, té una bona ascendència en Mariano Rajoy. Sempre ha sigut una fidel col·laboradora del mandatari espanyol. Pío García Escudero, president del Senat, tres quarts del mateix. I si una cosa té bona Mateu -experiència diplomàtica- és saber-se moure. 

Tot plegat, que a can DA el dilema de la successió és ben bé un dilema. Però ara, Mateu, treu el cap més que mai. Ell que sempre ha dit que abans del parent Espot li toca a ell poder optar a la cadira, que per alguna cosa és més gran i fa més anys que remena la cua en política. Clar que ningú no pot oblidar Gilbert Saboya -encara que ‘l’èxit’ de l’operació Laurèdia en Comú li està passant factura- o fins i tot un Èric Jover que des de la presidència de DA i essent de la ‘generació Espot’ també fa colzes per si fos el cas. I si n’acabés sortint ben parat de la vaga general dels mestres, no es voldria pas descartar. Vaja, ‘treiem-ne profit de l’embolic’. Sí, exacte. Una altra versió del ‘a río revuelto, ganancia de pescaderos’. Qui agafarà l’ham?