El preu dels lloguers i la manca de pisos són com una plaga bíblica semblant a la de les llagostes. Però en comptes d’un èxode massiu pel desert, n’ha provocat un de massiu a l’Alt Urgell. Gran part dels residents formen part de la primera civilització nòmada de la història i des del paleolític no s’havia vist tant moviment amb gent condemnada a viure gairebé a dalt d’un camió de mudances.

I els que tenen la sort de continuar al país ho fan en pisos en què pots fregar els plats al mateix temps que et dutxes ‒perquè cuina-bany-sala d’estar són una mateixa unitat‒; hi ha habitatges que tenen menys llum que una presó de Tailàndia, alguns estan tan mal aïllats que els sorolls dels veïns produeixen el mateix estrèpit que l’Orquestra Huracà interpretant els èxits de Ràdio Tele-Taxi, i n’hi ha que tenen mobles que no voldrien ni al Rastro Reto. Els interiors han estat dissenyats per interioristes sense fills perquè si hi ha escales no tenen baranes.

“Entre els col·lectius més perjudicats hi ha el dels joves”

A banda dels preus, també hi ha els requisits per accedir als micropisos: nòmines, avals, punts de la CASS, llibres de família, documents tributaris, treballs enquadernats de final de màster, targeta de donant de sang i de la biblioteca comunal.

Entre els col·lectius més perjudicats hi ha el dels joves, alguns dels quals, després de compartir un pis d’estudiants amb més problemes de convivència que Sebastian i Mia a ‘La, La, Land’, desitgen independitzar-se. Passar pàgina a aquells pisos amb més hormones soltes que en un campament d’estiu de ‘Los incorregibles albóndigas’. Amb aquell que és cruspia el teu menjar, el que tenia la parella tot el dia a casa, els plats de macarrons amb tonyina, amb els ganivets que regalaven a les bosses de magdalenes, i sense cap intimitat, ja que on n’hi caben cinc n’hi caben quinze. Arriba el moment en què els joves volen la seva autonomia.

“Les revistes i les diverses cadenes de televisió mostren sovint cases de somni i sempre de manera elogiosa”

Busquen per Internet, als anuncis dels diaris, a les immobiliàries i es troben amb pisos de luxe a preus desorbitats, amb molt concepte obert, molts espais desaprofitats i molts metres quadrats per habitant. Amb habitacions que podrien ser la seu la temporada vinent d’un partit de l’FC Andorra i cuines amb capacitat per a acollir diverses tribus amazòniques.

A més, les revistes i les diverses cadenes de televisió mostren sovint cases de somni i sempre de manera elogiosa. En el cas que la mansió sigui un despropòsit i estigui decorada per un interiorista amb trastorn bipolar, el comentari és que “és un reflex de la personalitat original del seu propietari”. Si mai fa la sensació que la casa està tan plena d’objectes que sembla que hi visqui algú amb la síndrome de Diògenes, sortirà una veu en off que dirà: “està plena de records”; i si té les parets blanques, serà “d’estil minimalista”.

“L’augment de preus ha anat acompanyat d’una reducció d’espai en els pisos”

Per a la majoria de ciutadans, però, l’augment de preus ha anat acompanyat d’una reducció d’espai en els pisos. L’anunci d’un “pis perfectament moblat” s’acostuma a traduir a la realitat per “armari perfectament plegable d’Ikea” on per encabir les coses són molt útils els coneixements adquirits a les partides de Tetris, Risk o amb les maletes de cabina de Ryanair. Això és per als afortunats que accedeixen a un habitatge que rivalitza en preus amb l’oli d’oliva i els panellets. Per a la resta és un autèntic viacrucis.

Malgrat la posada en marxa per part del Govern d’una mena d’unitat de cures pal·liatives en forma de pisos de lloguer assequible, la situació és dramàtica. Tant que ja hi ha una manifestació convocada enmig d’aquest panorama promogut per inversors estrangers, youtubers, esportistes d’elit, residents passius i alguns propietaris àvids de diners que atribueixen la situació a la “bombolla immobiliària” i que ignoren que el perill de viure constantment dins d’una bombolla és que et pots quedar sense oxigen.