Hi ha moments en la vida en què, com un superheroi que ha quedat desproveït de poders, comences a ser conscient de les teves febleses. La kriptonita, el taló d'Aquil·les de Superman, és per a alguns pujar a un avió. Homes amb un rictus a la cara com si s’haguessin enganxat un testicle amb un tamboret d’Ikea o dones que deambulen atordides per la terminal com aquella darrera hippie que va abandonar el festival de Woodstock.

Són patidors que no porten equipatge de mà per no trigar gaire a posar-lo al maleter mentre la resta de passatgers observen el seu esforç com jubilats admirant una obra. Per això porten una bossa que confien en posar a sota el seient fins que l’hostessa els diu que allà hi ha l’armilla salvavides. És quan contemplen horroritzats com l’hostessa agafa la bossa de tela de peluix d’Hermès i l’aixafa sense contemplacions al maleter.

“El seu vol és el dels cagadubtes en un aparell on les pertinences importen més que les persones”

El seu vol és el dels cagadubtes en un aparell on les pertinences importen més que les persones, com així ho evidencia el comportament social que existeix en el delicat ecosistema aeronàutic. És on et pots quedar atrapat darrere del carret de begudes i entrepans i en aquest cas, cal donar passes curtes mirant el sostre esglaiat com Jesucrist anant cap al Calvari.

Hi ha altres protocols menys clars. Hi ha gent que veu reclinar el seient com un gest hostil. Altres ho consideren com un dret que, evidentment, l’aerolínea va oblidar atorgar a la resta, igual que aquells que ocupen el reposabraços sencer (és com el carril esquerre: ningú sap de qui és, però tots creuen merèixer-lo). I quan tot acaba, s’aplaudeix o no s’aplaudeix? Abans semblava una carrinclonada, ara es pot entendre com una manera lògica de tancar una experiència sociocultural que encara no hem acabat de definir.

És, en certa manera, una ‘performance’; s’aplaudeix en acabar el primer acte, i després queda el segon, molt més incert: recollir les maletes facturades. Aquesta por que et perdin l’equipatge durant un viatge amb avió és com el pànic que tots tenim a una intoxicació per ostres: mai t’ha passat a tu, però l’ha patit una tieta en un viatge a la Bretanya o l’amic d’un amic en una mariscada en un local de mala mort. Tot plegat és un viacrucis aeri.