He obert un bon vermut. De Reus. Un d'aquests que es passen un parell de mesos guardat per a una ocasió especial. És una d'aquelles ampolles que recorres amb la punta dels dits cada dia que vas al rebost però que al final descartes perquè creus que encara no és el moment. Perquè no hi ha res a celebrar. I precisament per això l'he obert un dimarts. Perquè aquest migdia fos diferent. Perquè no s'assemblés als altres migdies d'aquesta quarantena. Per enganyar durant una estona a la normalitat, a la rutina diària.

Cada dia faig el llit com si hagués de venir Clint Eastwood a passar revista i a preguntar-me si sóc d'Oklahoma. A les sis, com si visqués a Dowtown Abbey, és l'hora del te. A les vuit surto al balcó per comprovar que els veïns estan en quarantena i no en 'guarrentena' i que no porten el mateix pijama des de fa dues setmanes. No ens hem de deixar anar. No vull que, quan tornem a sortir al carrer, semblem la família Ingalls de 'La casa de la pradera' malgrat que formem part de les dues generacions d'europeus que acabem de descobrir la incertesa en què van viure els seus avantpassats.

Tot ha d'estar marcat per la normalitat. El 2 d'agost del 1914, Kafka va escriure en el seu diari: "Avui Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda vaig anar a nedar". El món entrava en un conflicte bèl·lic i ell va anar a nedar. Es tracta de la normalitat quotidiana al mig de l'excepcionalitat. Però no s'assembla en res a la nostra. No podem anar a nedar. Quin ens havia de dir un segle després d'allò, quan una cosa invisible pertorba les nostres vides que les coses encara serien més kafkianes. Com la història del col·legi Janer, la conselleria d'educació de l'ambaixada espanyola i els treballadors.