Si anéssim per casa dels familiars recollint objectes de decoració, podríem muntar una sala d’exposicions que faria empal·lidir el Musée des Arts Décoratifs de París amb les seves 150.000 peces. S’hi exposarien les tasses de Macao de l’oncle, la rajola del padrí de ceràmica pintada a mà amb ‘Aquí hi viu un del Barça’ i dibuix de l'avi culé amb l'escut del Futbol Club Barcelona, o el santó hindú que presideix l’aparador de casa d’uns cosins com si fossin una família devota de Brahma, el creador, Xiva, el destructor, i Vishnu, el preservador.

Una de les finalitats de la fira ARCO que es va inaugurar la setmana passada a Madrid és fomentar el col·leccionisme, una cosa que les nostres mares i sogres ja feien el segle passat. La diferència entre la família i ARCO és que l’entrada a la fira costa 52 euros, i que sempre hi ha alguna peça que dona la nota. Un any va ser un vas d’aigua que sortia pel mòdic preu de 20.000 euros, justificat per l’artista, Wilfredo Prieto, per “una qüestió de mercat, de la llei de l’oferta i de la demanda”.

Aquest argument val per a tot: tant justifica el valor d’un vas d’aigua, una guerra o l’existència de la prostitució. Si a això hi afegim Kiko Rivera (artista anteriorment conegut com a Paquirrín) promocionant a The Boss del Tarter la seva cançó ‘Así soy yo’, l’altra gran frase que disculpa la ignorància, la supèrbia, el sobrepès i els tatuatges amb faltes d’ortografia, obtindrem les claus de la raó pràctica i dels temps moderns.

“Davant d’aquell vas d’aigua d’ARCO de 20.000 euros ens pot sortir el cunyat que tots portem a dins”

El cert és que davant d’aquell vas d’aigua d’ARCO ens pot sortir el cunyat que tots portem a dins, el que davant d’un Miró diu que “allò ho fa el seu fill de tres anys”. Aquell vas va eclipsar la cristalleria: les més de dos mil creacions presentades a la fira van quedar en un segon pla pel vas de Prieto. Però és que sembla difícil, per no dir impossible, resistir-se a la broma fàcil. 

Si passejo per ARCO i em demanen 20.000 euros per un vas d’aigua ploro tant de riure que n’omplo un altre amb les llàgrimes. Això sí, en un de plàstic, per després posar-lo en una lleixa i comercialitzar-lo com a ‘Secreció lacrimal resultat de la incomprensió artística postapocalíptica’. I entre que tinc el termòstat de les llàgrimes mal regulat i la dieta de la carxofa per eliminar líquids, acabo inaugurant el futur Museu Nacional juntament amb els frescos de Sant Esteve, o amb una retrospectiva hídrica en el MOMA. O ingressat per deshidratació. Però tot sigui per l’art.