No hi vaig tant com m’agradaria poder-ho fer, però cada cop que em puc escapar a la muntanya, de seguida noto una sensació de benestar en contemplar la bellesa i gaudir de tota aquesta riquesa natural de la qual podem gaudir al nostre país. No sé si en som sempre prou conscients i agraïm suficientment la sort que tenim de poder viure en un país com el nostre, com Andorra.

I aquest bé, aquesta riquesa natural, és per sobre de tot un bé col·lectiu. Un bé de tothom. La muntanya és de tothom, de tothom que viu al país. De tothom que estima el nostre país i de tothom que cada dia, des de la seva posició s’esforça de fer d’Andorra un lloc una mica millor. I és justament per tot això que em dol tant que el Govern hagi aprovat un reglament que, per primer cop a la història, vulgui posar tanques a la muntanya i limitar-ne l’accés lliure.

La muntanya és de tothom, de tothom que viu al país. De tothom que estima el nostre país i de tothom que cada dia, des de la seva posició s’esforça de fer d’Andorra un lloc una mica millor. I és justament per tot això que em dol tant que el Govern hagi aprovat un reglament que, per primer cop a la història, vulgui posar tanques a la muntanya i limitar-ne l’accés lliure

A més a més de trencar aquest principi tan arrelat a la nostra identitat i a la nostra història, des del punt de vista de tècnica legislativa, el reglament que ha fet el Govern perquè sigui obligatòria l’exigència d’un forfet (de 150 euros segons s’ha anunciat) per poder practicar esquí de muntanya, raquetes o simplement caminar o travessar zones que fan part de les concessions esquiables és (sent molt suaus i condescendents) un veritable despropòsit.

A títol únicament d’exemples d’algunes de les moltes extralimitacions del reglament, es canvien definicions que ja estan definides per llei, s’inventen nous conceptes com ara que el d’esports de neu, definits ara en aquest reglament com totes les modalitats esportives practicades pels usuaris de les estacions d’esquí que no siguin l’esquí alpí o l’esquí de fons (sic). També es canvia el concepte legal de forfet, assimilat fins ara de forma clara i unívoca com a títol de transport i els d’usuaris d’estació d’esquí definits (fins ara també) com tots aquells que empren una instal·lació de transport.

Potser són molts els que no ho saben o no n’eren conscients fins al ’decretazo’ del Govern: les concessions d’estacions d’esquí poden únicament cobrar un forfet, amb la legislació vigent, com a títol de transport per la utilització de "mitjans del transport". Per tant, si no agafes ginys mecànics, telecadires, tele-esquís no hi ha habilitació legal per obligar a pagar.

El reglament incorpora també, i de forma no menys sorprenent que les anteriors consideracions, una funció d’inspecció i de control (incloses les seves extralimitacions conceptuals i de sancions) al Cos de Policia, de les quals ni tan sols es fa menció en la legislació vigent per als esquiadors que amb el seu forfet pugen als mitjans de transport i es desenvolupen per les pistes d’esquí. Per tant, reglament en mà, el Cos de Policia hauria de perseguir el compliment d’unes obligacions creades per reglament els practicants de l’esquí de muntanya i de raquetes que no se’ls exigeix envers les obligacions legals establertes als esquiadors usuaris de mitjans del transport. Un altre despropòsit!

Farem arribar una carta a la síndica general que conté, de forma molt més detallada i extensa de l’exposat breument en aquest article, tant per escrit com en un quadre sinòptic, totes les extralimitacions del reglament que al nostre entendre demanen una decidida intervenció de la sindicatura per tal que el reglament s’adeqüi, com no pot ser d’altra manera, a la legislació vigent

Per aquests motius que, avui dimecres 9 de desembre, farem arribar una carta a la síndica general que conté, de forma molt més detallada i extensa de l’exposat breument en aquest article, tant per escrit com en un quadre sinòptic, totes les extralimitacions del reglament que al nostre entendre demanen una decidida intervenció de la sindicatura per tal que el reglament s’adeqüi, com no pot ser d’altra manera, a la legislació vigent.

La necessitat d’ordenar la pràctica, legalment lliure, d’esports a la muntanya, que segueix –o seguia fins dimecres passat- sent de totes i tots també en les zones que tenen concessió, és damunt de la taula almenys des de l’anterior reglament de l’any 2007. De fet, a la passada legislatura es va acordar la necessitat que una llei regulés tota aquesta activitat: un debat que per la seva transcendència requereix un procés participatiu plural per fer compatible el dret a accedir lliurement a la muntanya amb la necessitat d’unes pràctiques segures per a tothom que evitin accidents i situacions no desitjades.

En aquest context és del tot desconcertant el camí unilateral escollit pel Govern: per decret (absolutament il·legal al nostre entendre) i d’esquenes als ciutadans. Un camí que per altra banda no sembla que estiguin disposats a rectificar, si atenem a les respostes del ministre Jordi Gallardo a la sessió de control del passat dijous amb motiu de la pregunta que vaig formular en seu parlamentària. Val a dir, però, que mai havia vist en una sessió de control (i les he experimentat tant des d’una banda com de l’altra) tants membres del Consell General i del Govern amb el cap avall, mirant el sostre o esquivant l’encreuament de mirades. Alguna cosa (massa coses) no funcionen amb aquest reglament.

Bé faria el Govern de rectificar abans que els problemes es vagin incrementant amb una regulació que ni té empara jurídica ni gaudeix del suport social.