Demanar sucre blanc per al cafè va pel camí de convertir-se en un esport de risc. Ho has de fer amb la boca petita com si preguntessis el preu d’un gram de cocaïna. Els nous locals que surten com bolets al país aposten pels capuccinos 2.0 que porten dibuixat un cor a l’escuma, utilitzen grans orgànics de cafè regurgitats per un búfal salvatge a l’espai protegit de les Murchison Falls a Uganda, i recipients a les taules amb sucre de canya de la península de Kamtxatka o nèctar d’estèvia recol·lectat per menairons en una nit de noviluni al coll de la Botella. El sucre blanc és clandestí.
En aquests establiments de moda, rètols en anglès, i propostes psicodèliques, el sucre blanc és un producte indesitjable com si es comercialitzés a la secció de productes de neteja d’un centre comercial al costat del lleixiu Conejo o del Pato WC. L’alternativa que proposen als clients és una mena de pasta marronosa que converteix el cafè en una beguda amb un gust inquietant però a preu d’or i només apte per a afectats d’agèusia, que és la manca completa de gust.
“Els cafès, en els nous locals, tenen unes tarifes alienes a les lleis de l’economia, la lògica i la física”
Els cafès, en aquests nous locals, tenen unes tarifes alienes a les lleis de l’economia, la lògica i la física. En breu, un equip de parapsicòlegs del ‘Financial Times’ arribarà a Andorra per investigar amb profunditat el cas amb visites a diverses cafeteries. Són clòniques: mobiliari que sembli vell i atrotinat, cartells d’anuncis clàssics, un rellotge antic com els de les estacions de tren del Far West, fustes envellides, pissarres amb les propostes escrites amb guix i entrepans vegetarians, sucs depuratius, ‘smoothies’ orgànics, i pastissos casolans. Tot amb la sensació que, quan hi entris, et sentis com un intel·lectual que seuràs, i mentre prens el cafè, acabaràs la teva tesi doctoral sobre empirocriticisme i materialisme dialèctic.
Lluny han quedat aquelles imatges del cambrer alineant els plats de cafè sobre el mostrador, preparats amb les culleretes i el sucre blanc per rebre el sol, el tallat o el cigaló. O quan Mary Poppins cantava allò del sucre per convèncer els nens que endrecessin l’habitació. Ara, la moda del sucre morè s’ha imposat amb l’afirmació que l’organisme ens ho agrairà. Quan el que realment vol l’organisme és que el deixen ser feliç i que no li facin més complicat el trajecte existencial.
Comentaris