Mai no acabava d’estar còmode amb un jersei. En el meu cap penso que m’afavoreixen, que soc com Chris Evans a ‘Punyals per l’esquena’, i després només tinc complex de ceba amb pretensions. Fins que vaig trobar aquell jersei. Confortable, lleuger, còmode. I és molt difícil renunciar a la comoditat: a la roba còmoda, a les relacions còmodes, a les feines còmodes (alguna n’hi haurà) i a la gent còmoda, que circulen alguns barruts que piquen com un jersei de llana barat i que per més Mimosín que els posis continuen rascant com a dimonis, com els temps que vivim, densos, asfixiants i incerts. .

Amb aquell jersei em vaig sentir a gust de seguida. Només va caldre que la dependenta digués que era d’estil mariner. No em va resultat difícil, per tant, imaginar-me'l posat en un vaixell a alta mar, bevent cafè amb rom, atalaiant l’horitzó a la recerca d’un bon calador de salmons. Unes imatges una mica fora de lloc si tenim en compte que el peix més exòtic amb el qual m’havia creuat en aquella època era el Lenguado Evaristo d’un restaurant de Madrid i amb una capsa de Rodolfo Langostino de Pescanova en una botiga de congelats.

És un jersei per a un temps de novel·la de Charles Dickens, amb les seves nevades i els seus nens amb el nas congelat, però aquí l’únic que es congela són els salaris. I amb aquests dies de fred, però de sol, el carrer és una paradoxa de butxaques buides i bars plens així com alguna terrassa. I sí, sembla que les penes, amb sol, són menys penes.

“L’apartat del temps als informatius és més llarg que el dedicat a les notícies, i té més efectes especials que una pel·lícula de J.A. Bayona”

Mentrestant, cal estar atent cada dia a la informació del temps per saber si farà prou fred i nevarà com per a treure el jersei talismà. L’apartat del temps als informatius és més llarg que el que està dedicat a les notícies, i té més efectes especials que una pel·lícula de J.A. Bayona, amb uns homes i dones del temps que tenen més por del zàping, que d'una DANA, una ciclogènesi explosiva i un cicló tropical junts. I al cap i a la fi, és igual: si tens roba estesa, plou; si vas d’excursió, bufa un vent que ni Peter Potamus cridant el seu Hipo Crit Huracanat o Penélope Cruz amb el seu ‘Peeeedro’; si has previst menjar a l’aire lliure passes més fred que Leonardo DiCaprio al Titànic.

Però per veure neu i en quantitat, cal anar al cinema o a Netflix amb ‘La Sociedad de la nieve’. La neu s’ha quedat per als rics de tota la vida, per als que poden anar a Gstaad a pagar els flocs a preu de caviar iranià. La resta ens quedem amb un succedani de la neu (l’artificial). I del caviar. I no tothom té un jersei prou gruixut en el qual refugiar-se.