Per sort, no ens ha caigut cap meteorit al damunt, ni l’Artemis II desitjant amarar al llac d’Engolasters, però tenim, com una espasa de Dàmocles, la tongada de bodes i comunions. L’hivern porta bolets, l’estiu festes majors i la primavera, cerimònies. Les noves tecnologies han multiplicat les vies mitjançant les quals pots ser convocat a aquests rituals, de la mateixa manera que et podrien invitar a un bany de purificació al Ganges per rentar els teus pecats.

Les bodes descansen sobre la idea de grandària. La seva celebració no només consisteix a fer el mateix de sempre però en més quantitat. Transcorren en un plànol paral·lel a la realitat. Es componen de moments que, si es consideren de forma aïllada, resulten estranys, però en el seu context tothom els accepta amb normalitat. Hi ha gent que beu com si l’endemà s’hagués d’aplicar la llei seca i menja com si hagués estat un mes amb una cartilla de racionament.

Ara, les comunions ja són com bodes pel seu desplegament logístic o un parc temàtic per l’enorme quantitat d’activitats que s’organitzen. Els pares t’anuncien, pel telèfon mòbil, que hi haurà barra lliure, i el dia de l’esdeveniment s’ajunten dos mons en els quals apareixen uns pallassos per amenitzar l’acte mentre els cunyats es beuen fins i tot l’aigua dels testos dels geranis i reclamen a crits la presència d’una ‘stripper’ sense tenir en compte que estan en la franja d’horari infantil.

“Fins i tot en ple èxtasi de Santa Teresa, però no del seu braç incorrupte sinó del Ron Añejo Gran Reserva, demanem més bodes i més comunions”

Però ens ho acabem passant bé. Fins i tot en ple èxtasi de Santa Teresa, però no del seu braç incorrupte sinó del Ron Añejo Gran Reserva 1976 de Veneçuela, demanem més bodes i més comunions. Tota aquesta eufòria se'n va en orris l'endemà quan la nostra cara és com la de Freddy Krueger, el cabell com el d'Ari Malikian, i els peus com si haguéssim corregut una marató. La pitjors ressaques d'un casament i d’una comunió, però, són la financera, pel cost del regals però sobretot, la del risc de perdre la reputació. I aquella filmació que corre per les xarxes socials. Un sòlid prestigi forjat a base de pel·lícules de Wes Anderson, llibres d’Herman Hesse i sonates clàssiques de Schubert malbarat per ballar, com un possés, ‘El venao’.