Concepció, individualització i el problema filosòfic de l’inici de la vida humana

En el lliurament anterior vam deixar plantejada la pregunta essencial sobre quan comença a existir aquest subjecte que perdura i que constitueix el fonament de la continuïtat de l’ésser humà. Hem de situar-ne l’origen en la concepció mateixa, moment en què apareix un nou genoma humà irrepetible, o més endavant, quan l’embrió s’individualitza després dels primers catorze dies de desenvolupament, un cop completada la gastrulació i descartada la possibilitat de gemel·lació?

Els qui situen l’inici de la vida humana en la concepció solen fer-ho basant-se en una idea de continuïtat substancial. Des de l’instant en què es produeix la fecundació, afirmen, ja existeix un nou individu de l’espècie humana dotat d’un genoma irrepetible i diferent del del pare i de la mare. Des d’aquesta perspectiva, el zigot no representa la possibilitat d’un ésser humà, sinó que ja és un ésser humà en acte inicial, la vida del qual consistirà en l’actualització progressiva de les facultats que el constitueixen: la capacitat de sentir i percebre, de raonar i conèixer, de vincular-se amb els altres, d’estimar i ser estimat, d’escollir, d’equivocar-se i d’encertar, entre d’altres.

“Tant la concepció com la individualització aporten raons de pes, però també presenten dificultats que no convé menystenir; tant és així que confesso que encara no tinc plena certesa sobre quina d’aquestes vies ofereix una resposta més convincent”

En aquest punt, potser penses que, si la mera potencialitat és suficient per reconèixer valor moral, també l’òvul i l’espermatozou haurien de ser objecte de la mateixa consideració, ja que, en un cert sentit, també ells poden entendre’s com a éssers humans en potència. Deixa’m, però, mostrar-te per què aquesta objecció no és encertada. El zigot, a diferència dels gàmetes, no és una cèl·lula destinada a la reproducció, sinó un organisme nou i complet, que posseeix en ell mateix el principi unitari que orienta el seu desenvolupament. Per això, no seria correcte equiparar la potencialitat del zigot amb la dels gàmetes. L’òvul i l’espermatozou, per separat, no són en potència éssers humans, sinó cèl·lules germinals pertanyents a altres organismes, el desenvolupament de les quals no està orientat a la seva pròpia realització individual, sinó a la generació d’un nou ésser diferent. De manera semblant, certes anomalies com la mola hidatiforme parcial, tot i ser genèticament humanes, tampoc constitueixen un individu humà, ja que manquen d’autonomia organitzadora i de direccionalitat en el desenvolupament. En canvi, un cop produïda la fecundació, el zigot constitueix una realitat nova, dotada d’una potència activa i intrínseca, d’una capacitat d’autodesenvolupament que, si no s’interromp, conduirà a l’actualització gradual de les dimensions pròpies de la seva naturalesa humana ja donada.

Amb tot, aquesta interpretació afronta una dificultat que no convé passar per alt. Si bé el zigot pot descriure’s com un nou organisme humà dotat d’un principi organitzador propi, durant les primeres etapes de la seva existència aquesta unitat no sembla estar plenament consolidada. Aquest és, precisament, l’argument que esgrimeixen aquells que situen l’inici de la vida pròpiament humana en la individualització. Sostenen que, abans d’aquest moment, encara no es pot parlar d’un individu biològic únic, ja que durant els primers catorze dies l’embrió conserva la capacitat de dividir-se i originar bessons monozigòtics, o fins i tot de fusionar-se amb un altre embrió per donar lloc a un sol individu. Aquesta possibilitat, afirmen, posa de manifest que la unitat del subjecte encara no està fixada de manera irreversible i que, mentre hi hagi la capacitat de desdoblar-se, no es pot parlar amb propietat d’un individu en sentit estricte, atès que un veritable individu no pot desdoblar-se. Segons aquest plantejament, només la individualització concreta i irreversible mereixeria una protecció moral plena, perquè aquesta es dirigeix a algú, és a dir, a un subjecte dotat d’identitat pròpia i no a una mera possibilitat de subjecte. Concedir una protecció plena abans de la individualització implicaria protegir una realitat la identitat de la qual encara no està fixada, una realitat que podria desdoblar-se en dos individus o integrar-se en un altre, i això donaria lloc a una paradoxa ontològica: s’estaria protegint un, dos o una possibilitat? L’exigència d’individualització intenta precisament resoldre aquesta ambigüitat, garantint que el subjecte protegit sigui ja realment un de sol.

Ara bé, aquesta perspectiva també afronta una dificultat important, ja que ajornar la constitució de l’individu fins al tretzè o catorzè dia només sembla raonable quan efectivament es produeix la divisió del blastocist. Però aquesta situació és més aviat excepcional. En la immensa majoria dels casos, el desenvolupament de l’embrió segueix un curs continu des de la fecundació, sense cap ruptura en la seva identitat biològica. A més, la mateixa possibilitat d’aquesta divisió pressuposa una realitat prèvia capaç d’originar-ne una altra, de manera que la individualització no sorgiria ex nihilo, sinó que procedeix d’una base preexistent, d’una “substància” o principi vital ja en acte. En aquest sentit, fins i tot la possible gemel·lació no negaria l’existència inicial d’un individu, ni tampoc la possible existència d’un o més individus potencials continguts en aquesta unitat, sinó que mostraria la riquesa d’aquella realitat primera, que pot donar lloc a més d’una manifestació sense perdre per això la seva condició de principi vital.

Com podem veure, tant la concepció com la individualització aporten raons de pes, però també presenten dificultats que no convé menystenir. Tant és així que confesso que encara no tinc plena certesa sobre quina d’aquestes vies ofereix una resposta més convincent. Qui sap, potser aquesta no admet una resposta definitiva, i és precisament per això que conserva intacta la seva força filosòfica. El debat continua obert, i amb ell la tasca sempre pendent de pensar què és, en darrera instància, allò que ens fa ser humans.