Els sopars nadalencs de la colla del gimnàs, dels antics alumnes o de la comunitat de veïns són perillosos, però no per a l’estómac sinó per a la ment.  De tota manera, sempre cal pensar que qualsevol situació és susceptible d’empitjorar, com per exemple, que decretin la Llei Seca, que deixin de fabricar el Toblerone, que Martin Scorsese digui que plega, que Álex Ubago tregui un nou disc, o que li donin el Nobel de literatura a Paulo Coelho. Així que a algun sopar haig d’anar, i això que podria oferir un ventall d’excuses més convincents que les de Xavi Hernández per justificar un mal partit del Barça.

Perquè, a banda del sopar, aprofitaran per intentar vendre’m participacions de tota mena de sortejos que coincideixen amb el de Nadal. Butlletes del forn de pa, de l’església, del viatge de fi de curs dels nebots, amb el reclam d’una cistella que pel seu contingut pot tenir el mateix efecte per a la meva salut que la kriptonita per a Superman: un pernil tret d’un decorat d’una pel·lícula d’Alfredo Landa, Concha Velasco i Tony Leblanc o de Louis de Funès; dues tauletes de torró tou, una caixa de dàtils i una llauna de préssecs en almívar (estic per parlar amb el Pere Moles a veure si en el proper L’Andart organitzo una antològica amb les llaunes que tinc guardades des del 1984).

“Prefereixo que em toqui la loteria a una cistella”

Prefereixo que em toqui la loteria a una cistella. Més que res per poder sortir a Lòria TV i que em preguntin què faré amb tants diners. I poder contestar allò de "tapar forats", una de les grans frases que mai he pogut pronunciar, juntament amb "segueixi aquell cotxe" o "jo no m’engreixo mengi el que mengi". Engreixar-me, no ho sé, però en aquest sopar nadalenc vaig estar a punt de deixar-m’hi la pell. I tot per culpa d’un laconicidi frustrat: un dels comensals (d’origen gallec, per cert) em va voler fer creure que un os de pernil era un tros de lacón i una mica més i m’han de practicar una traqueotomia amb el ganivet de la mantega i un boli BIC, aprofitant la presència a la sala d’un metge.

Tot això en un restaurant amb un pessebre de sèrie B, on el nen Jesús era més gran que els camells, i que va recomanar el Joanra, aquest que diu en el seu perfil d’Instagram que és ‘runner’, ‘foodie’, però, per damunt de tot, ‘pare’. Al final la cosa no va ser per a tant, i, a sobre, a l’hora de pagar, alguns (els que en tenen) es van menjar mitja paga de Nadal i sense que aparegués un majordom amb una torre de Ferrero Rocher.

Però la culpa és meva per confiar en un tio que posa això en el seu perfil d’Instagram. El mateix que repetia, durant el sopar, que li agradaria anar-se’n a dormir el dia 23 de desembre i aixecar-se el 7 de gener. I jo. Però segur que si m’adormo somio que m’ofego dins d’una llauna de préssecs en almívar.