Fer-se un compte a una xarxa, ben justificat per motius professionals, té sorpreses, com la de veure un torero valencià ballant, o intentant-ho, com Michael Jackson o comprovar que l’estat físic d’aquell company teu d’escola rejoveneix més les articulacions que el col·lagen. Hi surt també una candidata a la presidència d’Aragó vestida d’apicultora com si fos la protagonista de ’20.000 especies de abejas’. I altres polítics que han reemplaçat les campanyes electorals per les xarxes.

Les eleccions ja no acaben a l’urna sinó que s’estenen, en el temps, a TikTok o a Instagram. Aviat s’acabaran els programes electorals embolcallats en plàstic perquè resisteixin millor i estiguin lliures de gèrmens per arribar als electors incorruptes, com el braç de Santa Teresa de Jesús. Els candidats ens miren des de la portada amb un rostre impenetrable perquè, a aquesta expressió, sempre se li dona el benefici del dubte. S’acostuma a pensar, que al seu darrera, hi ha pensament i acció. Si no fos per l’habilitat del fotògraf o pel senyor Photoshop, nosaltres només aconseguiríem posar aquella cara després de prendre’ns un Almax per l’ardor d’estómac i un Trankimazin per l’angoixa. Per a les promeses, encara no venen res a les farmàcies, i potser tampoc no ho pagaria la CASS.

Per tant, cal donar el més sentit condol als caps de premsa, a aquells que van somiar amb escriure uns discursos com els que feia Sam Seaborn per al president Bartlet a ‘El Ala Oeste de la Casa Blanca’  i que han acabat filmant, amb el telèfon mòbil, els seus caps en vertical, que queda millor. Com aquells que enregistren les seves parelles influenciadores.

“Sempre queda la possibilitat de reciclar-se en creador de continguts”

La batalla té lloc a les xarxes perquè cada ‘m’agrada’ pot ser un vot futur. Però, si es perd, no passa res: en aquest país les portes giratòries ja funcionen a tota màquina. I sempre queda la possibilitat de reciclar-se en creador de continguts. Una ministra podria anunciar productes de bellesa com Jane Fonda i un altre no tindria rival per dedicar-se plenament a ensenyar pisos. A ensenyar-los ja que vendre’ls és una altra història. Perquè als polítics cada cop els costa més fer passar el missatge, com a una part dels electors, arribar a final de mes.