La realitat laboral de la joventut a Andorra sovint consisteix en contractes de curta durada, feines de temporada, horaris que canvien d’un dia per l’altre i sous que no permeten l’emancipació. En debats sobre com millorar aquestes situacions, sovint trobo una resposta de resignació i impotència: “així funcionen les coses”, “és el mercat”, “no tinc prou contactes”. Sembla que hem oblidat (o s’han oblidat d’ensenyar-nos) la manera en la qual els treballadors i treballadores han aconseguit millorar les seves condicions al llarg de la història: mitjançant l’organització, la negociació i la pressió col·lectiva. Aquests últims mesos, el projecte de Drets Laborals que portem a terme en el Fòrum de la Joventut m’ha motivat a investigar sobre aquest assumpte. Encara que a Andorra existeixen figures de representació com els comitès d’empresa i delegats dels assalariats, aquestes només s’han materialitzat en 17 empreses en tot el país. Tenint en compte que el Departament d’Estadística havia registrat 22.000 empreses al país en 2024, l’organització de totes les persones treballadores és mínima. És una qüestió transversal a totes les edats i que afecta a totes les persones assalariades. Entre les causes d’aquest fenomen, sorgeixen dues hipòtesis: la mancança de mecanismes de protecció pels assalariats i l'absència de cultura organitzativa i sindical.

Per una banda, a Andorra existeix l’acomiadament no causal: encara que això implica que l’empresa ha d’indemnitzar la persona acomiadada, no elimina la dificultat de trobar una nova feina o de veure la teva reputació en perill pel fet d’haver volgut millorar les teves condicions a l’empresa. Tot i que, per llei, no es pot portar a terme un acomiadament per formar part d’una organització sindical o política, el treballador està en un desequilibri evident en el cas de voler enfrontar-se de manera legal a la seva empresa.

"Tot i que la història dels moviments pels drets laborals a Andorra sorgeix als anys trenta, la cultura organitzativa actual en les empreses és gairebé inexistent".

Per aquesta raó, les persones, joves i no tan joves, fugen de ser vistes com a “conflictives”, per tal de no tancar-se portes, o d’estalviar tot el desgast monetari, mental i emocional que comportaria. Algunes empreses compten amb aquest silenci per continuar portant a terme pràctiques qüestionables.

Per l’altra banda, tot i que la història dels moviments pels drets laborals a Andorra sorgeix als anys trenta, la cultura organitzativa actual en les empreses és gairebé inexistent. Probablement, una de les raons d’aquesta immobilització per part de la classe treballadora és la dificultat per a la conciliació laboral. Si ja és complicat compaginar la vida personal, la cura dels infants i la cura personal amb la jornada laboral, afegir les responsabilitats d’estar a una organització per millorar les teves condicions de treball és gairebé una acció autodestructiva. No n’hi ha prou hores en el dia. Una altra raó, lligada a l’anterior, seria la dificultat de desenvolupar un sentiment d’arrelament al país. Segons el Departament d’Estadística, el setembre del 2025, de 44.372 assalariats a Andorra, només 10.989 eren d’origen andorrà. Hi ha persones que han treballat durant més de vint anys a Andorra, s’han establert al país i no tenen pensat marxar. Però hi ha moltes altres que saben que, veient la dificultat d’assimilar-se al país, saben que només estan de pas, així que treballen totes les hores extres que poden per estalviar la quantitat més gran de diners i tornar al seu país tenint una vida una mica més còmoda. Per aquesta raó, és més difícil comprometre’s a fer un canvi de manera col·lectiva.

En definitiva, no podem atribuir aquesta mínima organització dels treballadors a l'apatia, la por o el desinterès individual. És el resultat d’un sistema que prioritza el guany monetari per sobre del benestar de les persones que treballen per obtenir dit guany. Un sistema en el qual la conciliació laboral és gairebé inexistent, i que segrega les persones segons el seu país d’origen. Però aquest assumpte és com el peix que es mossega la cua: no podrem millorar aquestes condicions, ni canviar mínimament el sistema, si no ens organitzem per fer pressió i negociar. Per sort, això no és una feina individual: parla amb companys i companyes de la teva feina, debateu sobre el que us agradaria millorar, demaneu ajuda a organitzacions com el Fòrum de la Joventut. No és una feina fàcil, ni que es pugui realitzar en un dia, però la història ens demostra que és l'única manera d’equilibrar la balança de manera real.