Com ja va explicar l’Altaveu, l’origen del conflicte es remunta a la voluntat de la FAC d’establir un dipòsit de 8.000 euros per cobrir eventuals costos derivats de l’obertura d’un expedient de dopatge per part de la UCI. La mesura pretenia evitar que la federació hagués de respondre amb recursos propis —i, eventualment, amb diners destinats a la base— davant possibles sancions que poden arribar als 20.000 euros.
Segons admet el secretari d’Estat d’Esports, Alain Cabanes, el dipòsit “hagués pogut ser una solució”, però la UCI, en constatar que cap altra federació aplicava aquest sistema, va optar per mantenir una línia comuna i va recomanar alternatives que s’ajustessin al marc general. Des de l’organisme internacional es va proposar, entre altres opcions, l’augment de la llicència professional com a mecanisme per generar un fons específic. Així, la llicència del 2026 s’ha fixat al voltant dels 1.500 euros —uns 800 més que l’any anterior—, import que es destinarà en part a un compte separat per afrontar eventuals procediments disciplinaris.
UNA AUTORITZACIÓ “PROVISIONAL I EXCEPCIONAL”
Quan la UCI va frenar el sistema del dipòsit, el malestar entre els ciclistes residents a Andorra va anar en augment. Entre malentesos, l’UCI va autoritzar de manera “molt provisional i excepcional” que els ciclistes professionals residents a Andorra poguessin tramitar la llicència al seu país de nacionalitat. Aquesta mesura transitòria va provocar un descontentament que va provocar una davallada significativa del nombre de llicències andorranes, que van passar de superar el centenar a situar-se prop de la cinquantena a l’inici de temporada. Actualment, segons dades facilitades per la federació, hi ha 70 llicències professionals actives, una xifra que ja mostra una recuperació progressiva, i que s’hauria d’incrementar altra vegada, arribant fins a unes 120 en total.
Un cop definida la nova fórmula, però, la norma és clara: la llicència s’ha de tramitar al país de residència. En les pròximes setmanes s’haurà de completar la regularització, amb dos escenaris diferenciats. D’una banda, els ciclistes que ja havien pagat la llicència andorrana hauran d’adaptar-se al nou import. De l’altra, els que la van treure fora del país hauran de gestionar el retorn cap a Andorra, amb acords entre federacions per compensar imports, ja sigui amb devolucions proporcionals o íntegres segons cada cas.
EL PAPER DEL GOVERN AMB UNA FEDERACIÓ “PETITA”
Des del ministeri d’Esports es remarca que la UCI “sempre ha anat de la mà” del país i que les decisions s’han pres en reunions telemàtiques amb participació del secretariat d’Estat, la federació i l’organisme internacional. El Govern insisteix que Andorra té una federació petita, amb un pressupost limitat, però amb una concentració molt elevada de ciclistes professionals residents. Aquesta singularitat obliga a preveure escenaris de risc financer en cas d’obertura d’expedients de dopatge, que són cada cop més freqüents al ciclisme internacional. L’objectiu del nou sistema és blindar els recursos destinats a la base i evitar que eventuals sancions impactin directament en els projectes de promoció esportiva.
Amb la mediació del Govern i la implicació directa de la UCI, la crisi sembla encarrilada cap a la normalització. Andorra recuperarà progressivament les llicències dels ciclistes professionals i consolidarà un sistema alineat amb la resta de federacions. El que va començar com una discrepància sobre un dipòsit de 8.000 euros acaba amb un model diferent, però amb el mateix objectiu declarat: garantir que la federació pugui afrontar eventuals contingències sense comprometre el futur del ciclisme base al país.
En aquest context, Carlos Verona ha mantingut el seu desacord amb la gestió del conflicte i ha emès una carta pública per donar explicacions sobre la seva decisió de treure’s la llicència a Espanya durant el període excepcional autoritzat per la UCI:
CARTA OBERTA DE CARLOS VERONA
A l’opinió pública,
Als ciclistes professionals residents a Andorra,
I a la Federació Andorrana de Ciclisme,
El primer que vull deixar clar és que mai no vaig tenir la intenció de fer públics aquests fets. Per respecte a les persones que treballen a la Federació i que no tenen res a veure amb la gestió de l’actual Junta Directiva; per respecte a la Secretaria d’Esports, que sempre ha estat oberta al diàleg; i, en particular, a la ministra Mònica Bonell, que ha mostrat una especial empatia envers els ciclistes professionals que vivim a Andorra.
El motiu d’aquesta carta és exclusivament aclarir els fets, ja que des de la Federació s’ha fet al·lusió directa a la meva persona en mitjans de comunicació i a través de missatges privats a companys de professió, afirmant que he estat jo qui ha denunciat la situació davant la Union Cycliste Internationale (UCI), i que soc un dels pocs corredors que ha sol·licitat tramitar la llicència al seu país d’origen en lloc del de residència.
Vull ser molt clar: Carlos Verona no ha denunciat la Federació Andorrana de Ciclisme davant la UCI en cap moment.
Sí que he tractat aquesta qüestió amb Adam Hansen, el nostre representant a la CPA, amb qui parlo habitualment sobre diferents temes relacionats amb la millora del ciclisme professional. Com és lògic, no vaig ser l’únic corredor que va traslladar aquesta preocupació, i va ser precisament per la inquietud generalitzada que la UCI va decidir intervenir i establir com a mesura cautelar la possibilitat que els corredors residents a Andorra poguessin tramitar la seva llicència al seu país d’origen fins que s’aclarís la situació.
De fet, segons fonts pròximes a la mateixa Federació, fins a inicis d’aquesta setmana menys de la meitat dels corredors que vam treure llicència el 2025 ho hem fet ja el 2026. Per tant, no he actuat en solitari ni en contra de ningú; he intentat, com molts altres, frenar una decisió que considero desmesurada i, sobretot, mal gestionada des del principi fins al final.
⸻
Com va començar tot
Abans de les eleccions federatives a finals del 2024, l’actual presidenta es va posar en contacte amb mi per demanar-me suport a la seva candidatura i per acostar la Federació als ciclistes professionals. Li vaig estendre la mà de manera absolutament desinteressada, pel bé del ciclisme del país.
A Andorra residim més de 100 ciclistes professionals, i sempre he cregut que mereixem sentir-nos part de la Federació i no simples “ens” que contribueixen econòmicament al seu sosteniment. Vaig proposar perfils tècnics, vaig col·laborar en el projecte d’un velòdrom nacional i vaig demanar més comunicació, pedagogia i transparència pressupostària, perquè s’entengués millor el destí de les llicències i el treball a favor del ciclisme base.
Fins i tot vaig iniciar els tràmits per adherir la nostra escola, Andorra Cycling School, a la Federació, amb l’objectiu de fomentar llicències entre els més petits i aportar el nostre granet de sorra al desenvolupament del ciclisme al país.
Vam començar amb il·lusió. Però amb el temps vaig trobar a faltar la transparència promesa i el meu paper com a suposat “representant de corredors” no va tenir continuïtat real.
⸻
El canvi de l’aval al dipòsit
El juliol del 2025, la presidenta em va contactar per parlar-me per primera vegada del problema derivat de possibles casos positius per dopatge: quan un corredor afiliat dona positiu, la Federació ha d’assumir un cost mínim aproximat de 7.500 CHF per fer front a les despeses derivades dels procediments disciplinaris i administratius davant els organismes internacionals competents. Fins aleshores, els corredors havíem de presentar un aval bancari per aquesta quantitat, tot i que, segons se’m va traslladar, en alguns casos recents hi va haver dificultats per executar-lo.
Se’m van plantejar dues possibles solucions: duplicar el preu de la llicència o substituir l’aval per un dipòsit. Vaig manifestar el meu desacord amb ambdues opcions per considerar-les desproporcionades i vaig suggerir buscar alternatives.
No vaig tornar a saber res fins al 2 de desembre, quan a través de les xarxes socials i els mitjans de comunicació vaig saber que la Federació havia decidit substituir l’aval per un dipòsit de 8.040 € en un compte federatiu, a retornar tres anys després d’abandonar el país o retirar-se.
Assabentar-me’n per la premsa va ser, per a mi, un acte de profunda deslleialtat institucional.
Molts corredors van acudir a mi, ja que jo havia donat suport públicament a la candidatura. A menys d’un mes de l’inici de la temporada, vaig intentar guanyar temps, obrir diàleg i evitar decisions precipitades. No va ser possible.
⸻
El diàleg institucional
Durant el desembre vaig mantenir reunions amb el secretari d’Esports, Alain Cabanes, i amb la ministra Mònica Bonell. Amb tots dos vaig poder dialogar amb franquesa. Entenc que per a una federació petita, amb més de 100 professionals afiliats, diversos casos positius poden suposar un risc financer important.
Però també vaig traslladar una realitat: molts ciclistes arriben a Andorra molt joves, amb salaris modestos, i fan un gran esforç per establir-se al país. Exigir de manera immediata 8.000 € suposa una càrrega molt difícil d’assumir per a molts.
Es va parlar de fraccionar el pagament, de buscar solucions alternatives i de revisar l’execució dels avals existents. Però enmig del context i amb l’inici de la temporada, vaig haver de marxar a concentracions fora del país.
⸻
La meva decisió personal
Quan va arribar el moment de tramitar la meva llicència, vaig saber que la UCI permetia provisionalment fer-ho al país d’origen en considerar que la Federació Andorrana no estava complint determinades normes.
Després de reflexionar-ho molt, vaig decidir tramitar la meva llicència a Espanya. Ho vaig fer per coherència personal i com a rebuig a les formes emprades. En el meu cas, tinc la sort de poder assumir el dipòsit, però considero que el dany reputacional causat al ciclisme andorrà i a la meva pròpia imatge ha estat greu.
No només vaig optar per no tramitar la llicència a Andorra en aquell moment, sinó que també vaig decidir no afiliar el nostre club a la Federació, malgrat que des del 2022 promovem el ciclisme base sense rebre suport econòmic federatiu.
Aquest any hauré de tramitar la llicència a Andorra per obligació reglamentària. Però de cara al 2027 treballaré juntament amb la CPA perquè es revisin aquestes situacions i els ciclistes professionals no quedem exposats a decisions unilaterals ni les federacions petites hagin d’assumir riscos desproporcionats.
⸻
Una reflexió final
En una conversa, la presidenta em va dir:
“Si guanyeu vosaltres, guanyem tots”.
Amb tot el respecte, una Federació no hi és per guanyar ni per perdre. Hi és per vetllar pels interessos de tots els seus federats, impulsar l’esport base i desenvolupar nous projectes que promoguin el ciclisme del país amb visió, transparència i sentit de comunitat.
A Andorra, una part important d’ells —el col·lectiu professional— s’ha sentit menystinguda i maltractada.
Malgrat tot, continuaré treballant activament pel ciclisme del país, com faig des de fa més d’11 anys que resideixo aquí, a través d’Andorra Cycling i de l’Andorra Morabanc Clàssica. Andorra és per a mi molt més que un país de residència. És casa meva. I el ciclisme no és només la meva professió: és la meva vida.
Precisament per aquest compromís profund amb el país i amb aquest esport, aquests fets em deceben profundament. Tant de bo en el futur puguem comptar amb una Federació de Ciclisme que estigui a l’altura del nivell esportiu i humà que té el ciclisme a Andorra.
Atentament,
Carlos Verona
Comentaris