Havent passat uns dies de l’escàndol del plagi del discurs al Consell General, crec que ja es poden tornar a analitzar un seguit de qüestions que fan al dia a dia de qualsevol polític i a la seva relació amb els ciutadans.

La primera de totes és que, deixant de banda que "el hilo se corta por lo más delgado", un més que segur excés de confiança ha torpedinat la línia de flotació actual de la credibilitat del discurs de tot un partit, ja que això li va passar al líder i, malauradament, el líder arrossega la imatge del partit almenys mentre el continuï liderant.

Però el tema de fons és si és tan important exigir que un polític tingui capacitat discursiva per se.

"Però el tema de fons és si és tan important exigir que un polític tingui capacitat discursiva per se. Potser sigui hora de no exigir l’excel·lència en el verb o en la imatge i sí en les actituds i en la conducta personal a llarg termini”

He tingut el privilegi de participar en algunes campanyes electorals com a consultor, a Andorra i fora d’Andorra, i crec que em sobren els dits d’una mà per comptar els polítics que poden captivar naturalment a l’electorat amb discursos propis, sense ajuda d’un redactor, dircomm o gabinet de premsa. Més encara quan estem actualment en l’era dels inputs socials, temps en què les campanyes polítiques es basen en idees-força de pocs caràcters i mínimes paraules, que més que tenir fons han de tenir forma, convertint la dialèctica discursiva en una tasca tècnica.

Si el que va passar realment al PS és com va transcendir, que tot es redueix a la traducció directa d’un text estranger, pensant que ningú mai no s’adonaria del plagi, descriu força bé el nivell professional del tècnic o de l’equip tècnic en qüestió, però no pensem en cap cas que la resta de discursos que gaudim/patim normalment en boca dels polítics són fruit d’un alt esforç intel·lectual: la política i els polítics són avui productes, com un sabó o una Coca-Cola i el seu perfil (el ‘shape’) es perfila en taules de treball gràcies a reelaborar missatges, eslògans, frases, gestos, marques identificaives i un sense fi d’atributs ja existents que conformen allò al que el votant li presta la confiança cada 4 anys.

Els redactors i els assessors de propaganda no han nascut en l’era internet, porten dècades entre nosaltres, però els seus errors avui tenen conseqüències en temps real I resulta molt difícil amagar-se darrere d’unes noves declaracions o tirant la pilota fora, ja que el públic, votants i no votants, són ara qui mantenen una notícia viva, sense entrar en que l’hemeroteca digital és eterna.

Potser sigui hora de no exigir l’excel·lència en el verb o en la imatge i sí en les actituds i en la conducta personal a llarg termini. Després de tot, d’un candidat no n’esperem que ens improvisi poesia o que ens agradi a la vista sinó que administri el marc en què podem desenvolupar-nos com a ciutadans i que protegeixi la nostra llibertat per buscar la nostra pròpia felicitat.

Les campanyes polítiques estan molt bé i engeguen de vegades les passions, però al cap i a la fi els temes importants passen lluny dels discursos buits o més o menys revoltons amb el que solen agraciar-nos els polítics.