Ah, el telèfon mòbil! Al principi semblava el sabatòfon del Superagent 86 Maxwell Smart, imaginat pels genials Mel Brooks i Buck Henry. Aquella eina revolucionària que va néixer perquè poguéssim cridar a la mare, des del clipol ple de gom a gom, dient-li que arribaríem tard a dinar, o que tot el restaurant gaudís de la nostra conversa privada amb la xicota... i que avui és, bàsicament, un pis pastera portàtil amb pantalla Retina, amb més potència de càlcul que l’Apol·lo 11 que va anar a la lluna, i amb més càmeres per davant i per darrere que a RTVA.

Ara el tenim tots dins de la butxaca, amb les fotos de quan et vas disfressar de mare superiora sexy, els missatges que li vas enviar a l’ex sota els efectes dels gintònics amb la colla, la teva firma digital, els comptes bancaris, l’historial clínic..., fins i tot els números dels teus comptadors de la llum i l’aigua.

Però trucar? Trucar? Déu n’hi do, això és de pobres o de vells. Avui, si algú et diu “Em sembla que et sona el mòbil”, és perquè t’has deixat obert el TikTok a tot drap, no perquè algú vulgui parlar amb tu. Més aviat no para de pitar per les notificacions de whatsapp, del snapchat o de X quan funciona correctament. De tant en tant algun correu electrònic dels clients o de la direcció de l’empresa (sobretot el cap de setmana). Ara, telefonar ja no està de moda.

I després ve la seguretat. Oh, la seguretat! El teu telèfon és com una caixa forta que guarda els teus secrets més íntims... però en lloc de combinació, el desbloqueges amb una contorsió facial que sembla que t’hagi picat una vespa. I tot perquè, si el perds, qualsevol psicòpata amb dos dits de front podrà saber que el teu PIN és 1234 (gràcies per allò de la targeta) i que el teu gos es diu Blau.

“El teu telèfon és com una caixa forta que guarda els teus secrets més íntims... però en lloc de combinació, el desbloqueges amb una contorsió facial que sembla que t’hagi picat una vespa”

Però no et preocupis el telèfon et farà un test de personalitat, la talla dels calçotets i de quins motius els portes cada vegada que intentis instal·lar una app que et diu quan has de regar les plantes que vas comprar per esperar el nou hype tecnològic. Ciberseguretat 3.0, dic jo.

El millor és que, mentre el món s’esforça per protegir les teves dades, tu continues fent clic a “Accepto les cookies” com si fossin les galetes de la iaia Maria. I és normal, qui té temps de llegir condicions d’ús quan has de mirar si el reel que has posat a Instagram de com menjar la sopa de lletres amb forquilla ha arribat als 100 likes? I que acceptes compartir el contingut del teu dispositiu amb mig món per tenir aquesta app que només faràs servir una vegada i quedarà instal·lada per sempre.

Al cap i a la fi, el telèfon ja no és un aparell per parlar sense estar a casa o al despatx, és el nostre confident, el nostre gestor bancari, les nostres targes de crèdit, el nostre dispositiu publicitari portàtil i molt més, però, sobretot, el nostre espieta particular que enregistra tots els nostres desplaçaments encara que no activem el GPS, i que deixa traça a totes les antenes de telecomunicacions on es connecta. Però tranquils ens diuen que ningú en fa mal ús, perquè no siguem conscients del forat que tenim a la butxaca.

Salut i força al canvi! (I no us oblideu de cobrir les càmeres amb esparadrap. Per si de cas).