Leo aterrorizado que el 47% de las familias monoparentales no pueden hacer frente a un gasto imprevisto de 1.050 euros, que el 32% no se pueden permitir mantener una temperatura agradable en casa cuando hace frío, y que el 10% no se pueden permitir comer carne, pollo o pescado cada dos días.

¡¡Señoras y señores; no estoy hablando de un país tercermundista. Estoy hablando de nuestro país!!

En un artículo publicado desde esta misma tribuna, titulado “Pensar diferente”, avisaba de la que se nos venía encima: … “Pero claro, siempre hay un pero, hay que tener “muchísimo cuajo” para seguir tragándose la terrible cantidad de memeces que un día tras otro nos quieren endosar por la vía que sea, y eso que tenemos varias, y algunas más dolorosas que otras. Que a estas alturas del siglo XXI los que se han apoderado del poder sean incapaces de saber cuántos pisos vacíos hay en el país, unos hablaban de 6.000, otros hablan de 3.000, es solo un 50% de diferencia, lo que indica que ni saben de lo que dicen, y se quedan tan anchos, no puede dejar tranquilos ni a los que ni piensan. Que todo un fiscal general, tras doce años en el cargo, acceda por arte de magia a formar parte de un tribunal, y tanto me da el que sea, es más que preocupante, incluso para los que ni piensan. Que día sí y día también se sigan otorgando más y más, y más, “puestos de confianza”, por descontado a dedo, sin tener la menor idea de lo que “ya” está pasando en el mundo, me comentan que hasta algún youtuber ya habla de ello, y por lo que me llega a los oídos está del todo equivocado al comparar la crisis del 2007/2008 con la de ahora, ya que la 2007/2008 fue un juego de niños en comparación con la de ahora, alguien que sabe mucho más que ustedes y que yo no ha dudado  en calificarla como “la madre de todos los crashs”, “la burbuja especulativa más grande de todos los tiempos en todas las cosas” y “la madre de todos los accidentes”, es para echarse a temblar, incluso para los que ni piensan. Que uno de los más grandes inversores de todos los tiempos haya vendido 33.000.000.000 de dólares en acciones y haya aumentado su liquidez en más de 38.000.000.000 de dólares en los últimos tres trimestres, quiere decir algo. Que otro gran inversor diga que el suelo del SP500 está en los 1.900, una bajada de casi el 60% desde su nivel actual, y que el Nasdaq Composite podría caer en picado a 6.000 puntos, casi otro 60% desde su nivel actual, y se haya puesto corto, es que huele la sangre”.

Leo aterrorizado, en otra noticia, que el 65% de los consultados dijeron que deberían recortar en salidas, como cine o restaurantes, el 63% en indumentaria, el 56% en apps de pago, el 51% en vacaciones, el 44% en servicios de streaming y cable, y que el 36% iba a reducir sus gastos en el supermercado. (“El lápiz rojo aumentó entre los de menores ingresos. Pero, hoy también estarían más cautos con sus consumos los que más tienen. Un dato que prende las luces de alarma es que la mitad del nivel socioeconómico medio bajo estaría reduciendo sus compras de lo más básico”, dice el informe. El 48% de las personas de nivel socioeconómico medio bajo afirmó que debería reducir sus gastos en el supermercado, contra un 26% en el nivel medio-alto. Del documento también surge un cambio de hábito en el esparcimiento. La mayoría (86%) respondió que la situación económica les está llevando a actividades de ocio que puedan realizar con bajo o ningún costo, como ver televisión, leer, pasear, etc...).

 

La madre de todas las crisis hace tiempo que está aquí, y ha llegado para instalarse por tiempo indefinido mientras sigamos consintiendo mantenerse en el poder a todos aquellos que dicen hacer “todo por el pueblo y para el pueblo”, cuando lo que piensan es “todo por el pueblo, pero sin el pueblo” y lo que hacen en realidad es “todo por la silla”. Y como que para muestra sólo hace falta un botón, vean lo acontecido con los resultados en las últimas elecciones en España. ¿Alguien sabe qué diantres ha pactado el “macho alfa” del PSOE con todos y cada uno de los partidos que le han permitido llegar al poder, y a cambio de qué? ¿Acaso hay alguien en España que no sea consciente que “eso que llaman gobierno” no va a ninguna parte, salvo al colapso total del país? 

Lo del tipo éste es la sublimación de lo que se puede llegar a prostituir una democracia: “el mercadeo de votos”. Tanto le dan los votos de todos esos electores. Tanto le dan las tan inmensas diferencias ideológicas. Tanto le da lo que decía no hace tanto. Tanto le dan los mismos principios de su propio partido. Tanto le da todo. El “todo por la silla” es su único objetivo. Lo único positivo que ha salido de todo este "batiburrillo" que han creado es que lo primero que han exigido algunos de los "socios" que lo conforman, es que se reactive la Comisión que ha de investigar la actuación de la "policía patriótica" en Andorra. (A veces la aritmética política nos depara alguna sorpresa positiva). 

En un reciente artículo aparecido en “Fatherly” el pasado 6 de noviembre, titulado “Why we idolize assholes”, John de Vore se explaya en dar su explicación a todo lo que está pasando, y no anda nada desencaminado. (Les pego el artículo, mal traducido al catalán):

Per què idolatrem els imbècils

L’idiota és l’arquetip del nostre temps. Aixó no és casualitat

“Una de les tendències que defineixen la nostra època és el culte generalitzat als imbècils. Aquest és un dels nostres llegats col·lectius, una cosa per la qual tots serem recordats, independentment de si mai vau adorar o no a un imbècil.

A part de la crua definició anatòmica, un imbècil és simplement algú desagradable. Desconsiderat. No és tan complicat. L’imbècil que fa sonar la seva música al gimnàs? El company de feina que es reconeix pel treball d'una altra persona? L’imbècil de les xarxes socials que es burla de les aparences de la gent? idiotes. Hi ha poca amabilitat a la nostra cultura. Això pot canviar algun dia. Però actualment, aquest imbècil regna.

Els homes nord-americans sempre han estat fascinats pels idiotes de la cultura pop, des de lluitadors de lluita lliure professional com Rowdy Roddy Piper fins a setciències com qualsevol personatge de la pel·lícula Bill Murray dels anys 80. Però els temps han canviat, com acostume a fer, i ara, els homes miren els imbècils de la vida real amb un afecte i una lleialtat alarmants. Avans, l’imbècil era un canalla estimable en el millor dels casos i un idiota groller i sense amics en el qual no es pot confiar en el pitjor. Ara, són famosos.

I hi ha un munt d'idiotes per triar, començant per l'expresident Donald Trump, que combina dues varietats clàssiques americanes d’imbècil en una sola: l'idiota del club de camp i l'idiota de la televisió de realitat. Per ser justos, tot l'espectre polític, de dreta a esquerra, està ple d'idiotes. Nosaltres, el poble, hem escollit un govern per i per a imbècils. Els sorollosos i irreflexius.

Trump, per descomptat, no és l'únic imbècil alfa. Hi va haver un temps en què el multimilionari Elon Musk va ser celebrat com a geni, però ara és conegut principalment per tuitejar insults i pets cerebrals paranoics com un dels Cèsars més bojos. Segons la recent i destacada biografia de Walter Isaacson , Musk és un robot corporatiu que no es conforma amb ser l'home més ric del món; també ha de ser lo senyor dels memes nerviosos.

Al tom d'Isaacson, Musk es presenta com un executiu imperios i implacable. No sembla algú per a qui t'agradaria treballar, però als fans els encanten. Creuen que només un imbècil podria crear un camió totalment elèctric o llançar un coet privat a l'espai.

El cap brillant, però de mal geni, és un sabor popular d'idiota perquè parla directament dels mites nord-americans sobre la individualitat ruda i l’espirit de llop solitari del capitalisme, en què el guanyador s’ho emporta tot. L'èxit de la civilització es pot atribuir en gran mesura a la capacitat de col·laboració de la humanitat. No obstant això, preferim fingir que els miracles i les recompenses de la modernitat són el resultat directe d'uns imbècils que criden a subordinats incompetents mentre acomiaden milers d'empleats de baix nivell i treballadors.

Aquests tampoc són els únics exemples. Els idiotes són per tot arreu. L'hora punta no és més que aixó. Recentment vaig bullir mentre un home navegava al seu telèfon durant una projecció IMAX de la pel·lícula del concert de Talking Heads Stop Making Sense. Qui sap? Potser siguis un imbècil. Potser sóc un imbècil. Que el qui estigui sense pecat llence la primera pedra, ¿saps? Aquest jove segle està ple d'espatllats mesquins, mesquins i de ment estreta que semblen passar una bona estona, cosa que els fa encara més exasperants.

Aquest floriment d'idiotes a la nostra cultura és una pandèmia en tota la societat, i els homes són els més vulnerables al contagi. Els idiotes són seductors. Semblan valents i molts homes es defineixen per les seves pors.

En el seu famós assaig de 2018 a The Atlantic, "La crueltat és el punt", l'escriptor Adam Serwer lamenta l'augment del sadisme en la política de dreta, que suggereix que és una mena d'antídot contra "la soledat i l'atomització de la vida moderna". A la peça, Serwer lluita amb una nova generació de republicans viciosos que anhelen pertànyer a una comunitat íntima d'idiotes afins.

Serwer intenta empatitzar amb les multituds que van animar els deliris més desagradables de Trump, i les seves conclusions ofereixen explicacions succintes a persones que no podien entendre per què tants nord-americans havien abandonat la cortesia i la gentilesa. L'assaig s'ha convertit en un text sagrat que explica l'adopció dels prejudicis per part del conservadorisme nord-americà com a principal estratègia política.

Però mai he estat d'acord amb la tesi bàsica de Serwer: és massa simplista i no del tot... prou humana. Està massa ordenat. La gent dolenta no es creu que sigui dolenta. Ningú es pensa que sigui cruel. Tothom és víctima, especialment aquells que no són víctimes de res excepte d'enfrontar-se, de vegades, a altres realitats diferents i incòmodes. Per exemple, els imbècils perden el cap quan els dius que algunes persones ho tenen pitjor que ells.

La crueltat no és la qüestió. La crueltat és un avantatge, el glaçat d'un pastís fet d'odi. És un premi, com els que solien estar al fons d'una caixa de crispetes de caramel de Cracker Jack. És una cançó pop molt estimada cantada per idiotes de tot arreu. La crueltat connecta.

Ser un imbècil és el punt. Ser un imbècil se sent bé, com ratllar butllofes d'heura verinosa. Els idiotes poden fer el que vulguin, quan vulguin. Ser un imbècil és deslligar-se de conceptes com l'honor, el joc net i el deure. Per a l'idiota, l'honor, el joc net i el deure són irremediablement cursis i passats de moda.

No hauria d'estranyar a ningú que els adolescents i els joves estiguin encantats per tots els imbècils que busquen la seva atenció i els demanen que facin trencar el botó de subscripció. Aquests imbècils es pavonejen. Es balancegen i es dobleguen. Són les noves estrelles de rock que emeten vibracions pures, 100% IDGAF.

Ara bè, sempre hi ha hagut imbècils. Però mai han estat tan servilment lloats i venerats. Innombrables homes idolatran als famosos, i la pregunta és ¿per què? ¿Per què els homes se senten tan atrets pels imbècils en primer lloc, i per què aquest moment en el temps és tan ric en imbècils, i per què la nostra societat ha produït tants homes que estan tan desitjosos de girar-se i mostrar el seu ventre als més egoistes? ¿La gent més fina i petulant del món

Són moltes preguntes.

Una resposta és que els homes estan més insegurs que mai. ¿Els homes s'enfronten a més competència d'altres grups? Sí. La gran majoria de consellers delegats, senadors, jutges, figures destacades de Hollywood, etc…, ¿segueixen sent homes? Sí. Però hi ha aquesta poca consciència que l'hegemonia masculina, si no minvant, s'està debilitant: els homes tenen menys educació que les dones , els homes es suïciden amb més freqüència i una creixent casta d'homes blancs nord-americans senten que ho estan fent pitjor econòmicament que les generacions anteriors. Això és terrorífic per a alguns. Aquest tipus d'històries ombrívoles i pobres s'expliquen i tornen a explicar a les xarxes socials, i hi ha una infinitat d'idiotes amb micròfons que estan més que feliços d'explotar les pors i els ressentiments per diversió i obtener guanys.

I aquestes pors també uneixen generacions: els pares de la Gen X i els streamers de la Gen Z es preocupen per un futur on hauran de treballar més per menys. Mai se'ls va dir als nois d'entre 40 i 20 anys que potser no aconseguirien el somni americà, per molt que treballessin. En lloc d'abordar directament aquestes angoixes, molts han trobat consol en podcasters odiosos i polítics disposats a dir-los que res és culpa seva. Culpa a les dones. Culpa als desperts, sigui qui sigui exactament. Culpeu els que intenten millorar el món.

Una altra explicació per a l'augment de la popularitat dels imbècils és encara més senzilla: són atractius. Estan segurs. Els imbècils mai es disculpen; l'empatia és un signe de debilitat. Els imbècils estan orgullosos dels seus prejudicis. Són desafiants. Intransigent. No hauria d'estranyar a ningú que els nois tímids i maldestres desitgin ser ximples.

L'idiota ha substituït el "tipus fort i silenciós" com a ideal masculí. Els imbècils són sensibles, però exclusivament als seus propis sentiments. Confonen l'autojustícia amb el coratge. Els imbècils interrompen i es burlen i s'asseuen allà com gurus nihilistes, movent els dits i jutjant qualsevol que creuen que no pot defensar-se. Un imbècil és un mató que es creu encantador.

La vida durant el pico de l'imbècil és esgotadora, tret que siguis un imbècil, i és genial.

El problema d'assenyalar que els imbècils són imbècils és que fa que la persona que els assenyala sembli un imbècil i, lector, jo he tingut els meus moments. Mentiria si intentés fingir que he viscut una vida constantment virtuosa. Abans he estat un gilipollas, un idiota irreflexiu que només s'ha preocupat per ell mateix. La maduresa s'encarregava d'alguna cosa, la sobrietat la resta. I fins i tot així, encara puc ser un imbècil i egocèntric.

Però actuar com un imbècil és un mecanisme d'afrontament ineficaç. És una actuació que, almenys momentàniament, ajuda a molts a gestionar les seves múltiples angoixes. Els imbècils són gairebé sempre persones espantades i nervioses, i per tant passen a l'atac. L'idiota és una mica com el pop, que esquitxa núvols de tinta quan té por. Només en lloc de tinta, ruixen invectiva.

Hi va haver un temps en què estava orgullós de ser un imbècil. Vaig pensar que era genial menysprear els altres i actuar com si no fos responsable de les meves merdes. Vaig pensar que així era com els homes tractaven les seves emocions. Vaig passar anys aterrit pel rebuig. Estava sol i deprimit, i en comptes d'anar a teràpia, vaig allunyar amics i familiars, intensificant el meu aïllament. En aquell moment no vaig entendre la ironia.

Ser un imbècil és una opció, com ser amable. Però és difícil ser amable. Els idiotes ho tenen força bé. Viuen una vida segura i en gran part no arrisquen res. La gent que ho arrisquen tot s’exposen constantment al ridícul. Ser amable és ser vulnerable, cosa que no és divertit. La bondat pot fer por, però has de ser amable de totes maneres. Hauries de provar, almenys.

La bondat és silenciosa però no silenciosa. Els de bon cor no són l’ànima de la festa. Però la bondat no és suau. Soldats de bondat en marxa. La bondat és saber que de vegades has de fer allò que no vols fer per amor. Has de presentar-te per amor. Has de fer sacrificis per amor. La bondat és ser amable i pacient fins i tot quan les probabilitats estan en contra teu. La vida està plena de pèrdues; és una de les poques coses garantides. Hi haurà foscor i sofriment, i la bondat, fins i tot els petits actes, és una de les úniques maneres de suportar-ho tot.

És divertit, però la gent més amable que conec és atrevida. Estimen feroçment.

Vull fer-ho millor. Intento ser amable amb els altres, però no sempre ho aconsegueixo. Hauria de contactar amb els meus amics més sovint. I fora de línia, també. Quan estic lluitant, he de recordar-me que no puc viure aquesta vida sol. He de seguir dient-me que no sóc l'única persona que sent el mateix. És valent obrir el cor. Cursi, és clar. Però encara valent. El mateix passa anant a teràpia. Treballar amb tu mateix és valent.

Penso en el futur. Em preocupa. ¿Ens jutjaran els nostres fills per ser tan covards? ¿O tindran compassió de les nostres inseguretats paralitzants? Potser ens maleiran per perdre tant de temps torturant-nos mútuament a les xarxes socials per fer esport. Podrien concloure que ser un imbècil era el millor que tu i jo podíem fer, que era més fàcil que treballar junts per resoldre els problemes del món. Els nostres problemes seran els seus, i potser aquest és el nostre llegat.

Hi ha una famosa broma que sovint s'atribueix a l'antic primer ministre britànic i reconegut imbècil Winston Churchill: "Els nord-americans sempre faran el correcte només després d'haver provat tota la resta". Potser ha dit això o no. Sembla una cosa que diria Churchill. Però em pregunto si aquesta observació cínica es pot aplicar als homes nord-americans en aquest moment de la història. Sempre farem el correcte, però de moment ens contentem amb ser uns imbècils”.

 

Nadie es imprescindible, eso está más que claro, pero hay unos cuantos que son más prescindibles que el resto. El mundo sería un lugar muchísimo mejor si todos esos, prescindibles, no ocupasen cargos para los que ni son capaces, ni están preparados. Y el pueblo empieza a dar señales inequívocas de que está hasta las narices. Y si le siguen dando la espalda a su pueblo, habrá consecuencias. Y como decía aquel, "las cosas se saben cómo empiezan, pero NO cómo acaban". No sean temerarios y escuchen las quejas, razonables, de su pueblo. 

Me preocupa, y mucho, que pese a todo lo que ya se sabe, algunas personas sigan en su mundo de fantasia. Salgan a la calle, hablen con la gente, un poco en profundidad, y se darán cuanta de las auténticas desgracias que se están padeciendo en nuestro entorno más cercano. Cada día que pasa todo empeora. (Y eso que esto no ha hecho sino comenzar). No hay ninguna señal de que esto se vaya a dar la vuelta. Es del todo quimérico pensar que los mismos que nos han conducido a nuestra situación actual vayan a ser capaces de sacarnos de la misma. Ni saben que existen problemas, ni, por descontado, conocen la solución. Como si la cosa no fuera con ellos...

Intenten ser felices, mientras se lo permitan las autoridades incompetentes.