Tinc un gran respecte per la llibertat de premsa. Penso que és una llibertat fonamental per al bon manteniment de qualsevol societat democràtica i que, com amb qualsevol altra expressió del lliure discurs, l'hem de protegir fins i tot quan es faci servir per expressar coses que ens desagraden. Tanmateix, també crec que, com qualsevol altra llibertat, no és il·limitada. D'entrada, ha de servir a determinats principis, com la veracitat, i també ha de ser compatible amb alguns drets fonamentals, com el dret a la intimitat. Per això em preocupa la cultura periodística de mercantilitzar la tragèdia.

Quan parlo de mercantilitzar la tragèdia em refereixo a l'acte de difondre informació sobre esdeveniments que involucren molt patiment personal, sense que això respongui proporcionadament al seu interès social, i amb un afany lucratiu. No crec que sigui necessari donar-ne exemples. És una cosa que passa sovint. Aquí i arreu.

“Per què difonem determinada informació? Per què ens interessa? Quines conseqüències té? Són preguntes rellevants que professionals i consumidors ens hauríem de fer. La que ho és més, però, és la següent: volem una societat que treu profit de la tragèdia aliena? Doncs això”

Aquest tipus de notícies es publiquen perquè són atractives. Són històries que verdaderament ens poden arribar a commoure, això no ho nego. Però em sembla que sobretot desperten la morbositat i el safareig. Això els mitjans de comunicació ho saben. Per aquesta raó es busca donar el màxim d'informació possible, sempre d'acord amb la legalitat, encara que a vegades això resulti en productes informatius de dubtosa qualitat moral. No dic que sempre sigui el cas, és clar, però és una cosa que passa habitualment i que crec que resulta d'una falta de compromís d'algunes persones amb la deontologia professional.

I és que un dels principis de l'ètica periodística, tan important com la veracitat, és la minimització del dany. Aquest principi reconeix que la revelació d'informació té el poder de causar dany i que qualsevol persona mereix ser tractada amb respecte. Per això requereix al professional que posi en equilibri el dret del públic a ser informat i el dany que pugui causar fer-ho. Aquest principi demana la capacitat de ser compassiu i, per tant, de fer un esforç per entendre el patiment de les persones afectades i de tenir-lo en compte, encara que això pugui demanar reduir la informació que es dóna al públic.

No es tracta d'invisibilitzar les tragèdies, ja que donar-les a conèixer pot servir a propòsits legítims com són la sensibilització o la prevenció. Però em sembla que les hauríem de tractar una mica més com el que són: una font de dolor. És una mera qüestió de respecte cap a les persones afectades. El que passa és que, com passa amb qualsevol altre producte, els mitjans disposats a oferir informació des d'una mirada ètica són menys competitius. La provisió d'informació també està subjecta a l'oferta i la demanda. Per això hi ha un incentiu generalitzat per continuar traient rendiment del patiment dels altres.

No em malinterpreteu. No penso que s'hagi de posar més límits legals a la llibertat de premsa. La censura és sempre un pendent relliscós i els riscos de recórrer-hi són molts. Més aviat, em sembla que és una qüestió de responsabilitat moral, de la necessitat social d'un periodisme i d'un consum de premsa més responsables. Això no només implica entendre les conseqüències de la revelació d'informació, sinó també els motius d'aquesta. Per què difonem determinada informació? Per què ens interessa? Quines conseqüències té? Són preguntes rellevants que professionals i consumidors ens hauríem de fer. La que ho és més, però, és la següent: volem una societat que treu profit de la tragèdia aliena? Doncs això.