per Eusebi NOMEN CALVET
El Govern ha entrat a tràmit un projecte de llei que suposadament serviria per implementar les recomanacions del GAFI i la Directiva (UE) 2015/849 per a la prevenció del blanqueig però que va molt més enllà. És una norma desproporcionada, arbitrària i generadora d’inseguretat jurídica. Una llei que converteix el comerç de béns de luxe en una professió de risc.
Ens centrarem en els tres punts més flagrants d’aquesta llei que afecten la viabilitat de molts dels nostres establiments i que limiten absurdament la llibertat personal de les persones que vivim a Andorra. Anem a pams:
1.- La introducció d’un límit de 10.000 euros per als pagaments lliures en efectiu. A partir d’aquest import, tot comerciant ha de complir amb unes obligacions de diligència deguda, com la identificació formal de la persona que paga i la constitució d’una documentació sobre la transacció i que es pot veure reforçada amb altres requisits. A diferència de legislacions com l’Espanyola o la Francesa, la norma andorrana no diferència si el client és un particular o un professional ni si el client és resident a Andorra o resident a l’estranger. Cal recordar que a Espanya o a França, per exemple, a dia d’avui els particulars residents a l’estranger que compren bens a un comerç o consumeixen serveis -com serveis sanitaris, hotelers o de restauració- poden fer pagaments de fins a 15.000 euros en efectiu sense limitacions. Cal recordar també que segons la nota interpretativa de la recomanació 22 del GAFI, el llindar designat per als comerciants de metalls preciosos i de pedres precioses és de 15.000 euros. I tant sols per a aquests comerciants concrets. Per tant, la introducció d’un límit de 10.000 euros a tothom, nacionals i estrangers, particulars i professionals, i a tot el comerç és una mesura desproporcionada, precipitada i certament absurda en una economia com l’Andorrana oberta a turistes i visitants estrangers.
2.-La pobra redacció del text crea una important inseguretat jurídica als comerciants i prestadors de serveis. Per exemple, segons l’article 2, els comerciants de bens esdevenen subjectes obligats únicament en la mesura que facin o rebin pagaments iguals o superiors a 10.000 euros en efectiu. Però aquest article es refereix únicament als comerciants de bens i no als prestadors de serveis com, per exemple un hotel que queden en els llimbs legislatius. Quan un restaurant o hotel de luxe cobra més de 10.000 euros a un client per un casament no està fent comerç de bens sinó prestació de serveis de restauració. Evidentment, els hotels i els restaurants poden moure quantitats importants d’efectiu. La redacció del text crea una profunda confusió sobre les obligacions dels prestadors de serveis i els límits en els pagaments en efectiu que poden gestionar. Una inseguretat jurídica que pot tenir greus conseqüències segons com sigui interpretada posteriorment.
A més, la llei estableix un seguit de mesures de diligència reforçada que són impossibles de complir per part de la gran majoria d’establiments oberts al públic. La llei crea un ridícula confusió sobre les obligacions d’un comerciant i les multes per incompliment són brutals, quedant obertes a perilloses interpretacions.
3.-Prohibició d’efectuar o rebre pagaments en efectiu per import igual o superior a 30.000 euros. Aquesta norma no queda justificada i és un abús de poder que seria incompatible amb la Constitució.
En primer lloc, cal recordar que la Recomanació 32 del GAFI sobre vigilància de transaccions en metàl·lic són relatives a moviments transfronterers, com per exemple el límit de 10.000 euros en efectiu que una persona pot passar lliurament per la Duana. Però de cap manera es pot interpretar que el GAFI imposi prohibicions de pagament en efectiu dins d’un país.
En segon lloc la Directiva 2015/849 de la UE no estableix cap obligació ni cap recomanació per prohibir pagaments en efectiu per un import igual o superior a un determinat llindar. Cal recordar que Alemanya, un estat que condiciona fortament les polítiques econòmiques i financers de la UE, no te cap límit màxim sobre les operacions en efectiu. El mateix passa, per exemple, al Regne Unit, a Luxemburg, a Àustria i, evidentment, a Suïssa. Aquests països consideren el dret a pagar en efectiu com una important llibertat dels seus ciutadans.
En tercer lloc, el Banc Central Europeu ha emès varies opinions sobre limitacions de pagaments. En totes elles, el Banc Central Europeu fa constar que “ en qualsevol cas, les limitacions als pagaments en efectiu han de ser proporcionades als objectius perseguits i no han d’anar més enllà del necessari per aconseguir aquests objectius”. Donat que l’objectiu de la llei és perseguir el blanqueig de capitals i el terrorisme, cal preguntar-se si Andorra no disposa d’altres mecanismes que la prohibició absoluta de pagaments per sobre de 30.000 euros per assolir aquesta lluita.
Cal preguntar-se per quin motiu una economia oberta a turistes de tot el món ha de prohibir els pagaments en efectiu a partir de 30.000 euros. La realitat és que pràcticament cap país ho fa. Tant incompetents són les nostres autoritats que no són capaces de prevenir el blanqueig de capitals com ho fan tots els altres països? Han de tallar pel dret i establir una prohibició absoluta de pagament en efectiu, retallant les llibertats de les persones?
Esdevé evident que el tàndem Toni Martí i Jordi Cinca han demostrat la seva absoluta incapacitat tècnica i política en la gestió de la lluita i prevenció contra el blanqueig de diners. Hem vist el disbarat que han fet amb BPA quan era un tema que es podia resoldre quirúrgicament amb una intervenció puntual en lloc de matar a l’entitat i torturar als seus clients i empleats. Ara, en relació al moviment d’efectiu, en lloc de crear un sistema senzill, clar i eficient de gestionar els pagaments en efectiu, tallen pel dret i comenten la barbaritat de prohibir els pagaments en efectiu per sobre de 30.000 euros.
Cada dia esdevé més evident que el dia desprès a l’era Martí, Andorra necessitarà un equip de persones realment coneixedores per redreçar aquests disbarats.
Comentaris