Ja fa setmanes que es van fer públiques les llistes de les candidatures a les properes eleccions comunals del 15 de desembre. Passats els primers moments de curiositat i una certa tensió per confirmar noms, i alguna que altra sorpresa a veus, queda el sentiment de la gran dificultat i complexitat que comporta fer una llista, una candidatura. Malauradament, i no per falta de ganes dels ciutadans a participar-hi sinó mes aviat per la por de formar part d’una o altra llista electoral, no resulta una tasca fàcil ni evident. Tampoc ho és el fet de donar suport públic i explícit a un partit polític o de formar part com a militants. Avui dia, en un país petit com el nostre, existeix por a que aquest fet pugui afectar a la teva vida laboral, o perdre amistats, o viure en una certa incomoditat. A totes llums a la societat andorrana li està mancant maduració política i respecte per la llibertat d’expressió i d’associació. La guerra entre bons andorrans i mals andorrans, depenent de si creus i obeeixes o si ets crític i qüestiones, que la majoria demòcrata ha anat instaurant al llarg dels darrers anys, ha fet créixer la por en l’univers polític del país.

La por, malauradament, s’estén al moment de signar les llistes electorals, dret fonamental de tot ciutadà andorrà, per exemple per part dels treballadors de l’administració pública i també del sector privat. Por al dia següent. Por a represalies, vetllades això si. Por a perdre oportunitats en postular a una millor plaça. Por a ser rebutjats en els edictes per a obtenir una plaça fixa. Por a perdre clients, quan es tracta d’un comerciant, o de veure perillar la continuïtat al lloc de feina, si parlem d’empleats i assalariats.

Aquesta falta de llibertat es fa evident i queda palesa, amb el vot a la Batllia. Un de cada quatre ciutadans que emet el seu vot, ho fa en forma de vot judicial. Molts d’ells ho justifiquen dient que senten incomoditat o pressió, ja sigui per part dels polítics que volten estratègicament pels entorns de les cases comunes la jornada electoral ja sigui per la composició, absolutament, polititzada de les meses electorals i per la consegüent desfilada dels votants el dia de les eleccions. En alguna mirada s'intueix aquella frase, molt del país: “vota be, no t’equivoquis”. Potser una via per relaxar tota aquesta litúrgia, fos promoure que les meses electorals estiguessin composades per ciutadans i no per representants polítics. Un altre possible canvi de la llei electoral, apart dels que varem explicar al programa de d’Acord i que sembla que Liberals ha oblidat.

Però arriba el dia clau. Cal entrar les llistes, les candidatures, en temps i forma. I després de buscar sota les pedres, finalment s’aconsegueix que els 12 o 14 valents facin el difícil pas de formar part de les candidatures a les eleccions comunals. Llistes lliurades i un cert alleugeriment, trencat pel cap de Govern de tots els andorrans, Sr. Xavier Espot, dient que hi ha candidats que no estan prou preparats. Un altre cop els bons i mals andorrans, els preparats i no preparats. Però, senyor Espot, no és vostè el cap de Govern de tots els andorrans... o només dels andorrans preparats, i votants de DA? Tothom hem d’animar i felicitar tots els candidats, tots, per la seva empenta i pel seu compromís amb el país, la parròquia i el servei públic. Aquesta és la  veritable  preparació que han de tenir els candidats 

Sr. Espot: no tothom té la possibilitat d’estudiar a ESADE, a Cambridge o d’estudiar, simplement. Potser cal treure’ns de sobre l’obsessió pel títol i el currículum i tenir més en compte valors fonamentals com la capacitat de treball, l’honestedat, la transparència i el tracte humà... i això no ho dona, necessàriament, la universitat ni els màsters. 

Derivat de la configuració de candidatures per aquestes eleccions comunals, en totes les parròquies, ha hagut joc brut. Un cop més. Res de nou. Els candidats hem rebut pressions... pressions familiars i pressions laborals. ens han ofert llocs de treball per renunciar a formar part d’alguna llista electoral i algun fins i tot ha acceptat. Tot plegat, clars signes de malaltia democràtica i de deslleialtat personal.