Vaig riure dels que feien pa a casa i dels japonesos que van amb mascareta. Avui estic amb la cara i el nas tapat fent cua al supermercat. Perquè no vull que ens passi com als de l'anunci de Casa Tarradellas amb set persones tancades en una casa i amb un fuet. Al darrere tinc dues dones que semblen sortides dels contes misògins de Patricia Highsmith. Porten un sergent a dins del carro de la compra. Les espitja la seva pulsió d'imposar a la resta l'ordre que hi ha en el seu cap.

Entre queixa i lamentació per la cua deuen malparlar contra Rajoy perquè en el quilòmetre fa millor crono que elles, o preguntant-se que passarà amb la sèrie 'Cuentáme' quan arribi el febrer del 2020. Les dues tenen un malhumor enciclopèdic. Una renya un repartidor que passa, segons ella, massa a prop i l'altre crec que dona ordres perquè una mena de bolquer li tapa la boca i li atrapa les paraules. A l'hora d'entrar utilitzen el carret com si fos una ofensiva dels tancs alemanys a la batalla de les Ardenes. Ho han fet a tota velocitat com aquella senyora que sempre era la primera a les rebaixes d'El Corte Inglés.

Un cop a dins i fora del seu radi d'acció he obert amb facilitat les bosses de plàstic tot i portar els guants. Crec que fins i tot podria treure l'embolcall d'un Chupa Chups amb ells posats. Però no havia comptat que havia de pesar la fruita i enganxar-hi a la bossa l'etiqueta amb el preu i el pes. Ha estat un xou. Si aquesta nit revisen les càmeres de seguretat, es faran un panxot de riure. Al final he pogut arribar a la caixa però després de pagar han sonat totes les alarmes. Duia una etiqueta enganxada a la màniga. Solucionat el darrer entrebanc, m'he posat un Halls ultrafort a la boca i la mascareta. Se m'han obert de cop tots els porus de la cara. Ara entenc perquè els japonesos tenen la pell de la cara tan bé.