El cap de Govern va anunciar el 10 de març del 2015 la intervenció d’una entitat financera amb alts nivells de liquiditat i solvència. Això mateix va confirmar la directora general de l’Institut Nacional Andorrà de Finances (INAF), Maria Cosan, que fins a finals del 2011 va ser la directora de KPMG a Andorra responsable sobre terreny de les auditories de BPA. Hem de suposar, doncs, que coneixia bé els estats financers de BPA després d’haver dirigit l’auditoria dels anys 2008, 2009, 2010 i tots els treballs previs de l’exercici 2011. Així mateix també dirigia l’informe específic de prevenció de blanqueig de capital i finançament del terrorisme d’acord amb els comunicats tècnics de la UIFAND. Val la pena saber que totes aquestes auditories i informes a la UIFAND no contenien cap excepció material, més enllà de les recomanacions de millora que les auditores estan obligades a emetre anualment i que des de BPA s’hi donava curs per incorporar-les anualment a les seves polítiques i procediments.
Però, tornant a l’estat de la situació actual, ¿qui és responsable de la situació de liquiditat i solvència que pugui presentar BPA a la fi del primer any de gestió pública en mans de diversos administradors nomenats per l’INAF i altres nomenats per l’AREB ?
Respecte a la solvència, l’impacte més significatiu és la pèrdua del principal actiu del banc de BPA, és a dir, Banco Madrid. Un actiu que no solament tenia un gran valor comptable (uns 180 milions d’euros) si no també un gran valor estratègic, que representava l’eix vertebrador del creixement del grup BPA que s’havia consolidat amb el 20% de quota del mercat andorrà. Aquest gran actiu es va perdre en pocs dies per les ràpides decisions preses pel Banc d’Espanya, que va optar per la solució més efectiva per una entitat molt solvent com Banco Madrid. El supervisor espanyol va decidir la seva liquidació, i una vegada tots els clients han recuperat el 100% dels seus estalvis el balanç patrimonial ha quedat equilibrat. Sens dubte una bona solució per als clients de Banco Madrid i pel Banc d’Espanya. Però, ¿podem estar segurs que els administradors públics de BPA han defensat correctament els interessos del grup financer en el seu conjunt en benefici de clients, ‘preferentistes' i accionistes? ¿Qui té responsabilitats des del moment que s’assumeix la intervenció i per tant la gestió de l’entitat ?
Si el problema és greu des del punt de vista de la solvència, des de la meva visió són molt més greus les decisions públiques preses respecte a l’estat actual de la liquiditat del balanç de BPA.
Cal explicar que per un banc la liquiditat està conformada per la suma de saldos en compte corrent i els certificats de dipòsit dels seus clients. La part del total de liquiditat del banc que té més valor en termes d’estabilitat són els petits saldos en compte corrent i en dipòsits, és a dir, un gran nombre de dipositaris amb petits imports (de 10.000 a 100.000 euros) formen la base que normalment, fora de situacions excepcionals, donen gran consistència al quocient de liquiditat. Serien com els fonaments per construir una presa o una muralla. Els grans dipòsits o grans saldos en compte corrent (de 300.000 euros a cinc milions) són molt més volàtils, són més competitius a la recerca de rendibilitat i estan subjectes a decisions d’inversió legítimes per part dels seus titulars.
Les decisions dels administradors públics (Govern, AREB, INAF) respecte el ‘corralito' de 2.500 euros setmanals podia semblar d’entrada una decisió adequada per evitar el pànic. Recordem que els nostres governants han declarat per activa i per passiva que el banc BPA era solvent, líquid i que tots els clients recuperarien el 100% dels seus estalvis. Hagués estat una bona idea si el ‘corralito' hagués durat el temps inicialment previst (en esclatar la crisi semblava que amb seixanta dies s’havia de resoldre tot), però les continuades dilatacions en el calendari ha portat com a conseqüència lògica que a base de lliurar als clients els 2.500 euros setmanals durant més de 45 setmanes, la liquiditat de BPA s’hagi quedat sense la base sòlida de clients petits que donen estabilitat. Es pot anticipar que la liquiditat s’ha quedat sense fonaments i per tant, el risc d’inestabilitat cada dia és més alt, perquè la liquiditat que queda està en mans dels grans dipositants, és a dir que pocs clients són els propietaris dels actius líquids de BPA i si se’ls dóna l’oportunitat, fugiran ràpidament. Tothom coneix la dita “que no hi ha res més temorós que un milió de dòlars”.
Podem concloure que la solució per a BPA cada setmana és més complexa diguin el que vulguin els polítics i els tècnics que han pres decisions poc eficients per al problema que va generar la nota del FinCEN del 10 de març de 2015. Amb urgència i proclames del Govern en favor d’un pacte d’Estat es va aprovar una llei que semblava que ho havia de resoldre tot. Una llei derivada d’una directiva europea pensada per a situacions de manca de liquiditat i d’insolvència. Però aquest no era el cas de BPA el 10 de març. I, per tant, la nota del FinCEN no requeria solucions tradicionals per problemes de liquiditat o solvència. En conseqüència, la solució presa no és eficient per uns potencials problemes de risc reputacional i reaccions dels corresponsals internacionals. La gran qüestió és : ¿la resposta dels corresponsals internacionals de tallar línies de contrapartida amb la BPA (o amb tots els bancs andorrans) és una reacció a la pròpia nota o a la precipitació en anunciar una intervenció bancaria clàssica que denota una problemàtica que no existia de solvència i liquiditat? Segurament mai no tindrem una resposta clara, però sí que aviat podrem conèixer les motivacions i tota la informació de l’expedient administratiu del FinCEN que el va induir a publicar la seva nota informativa.
Com a pur espectador d’aquesta crisi, sí que m’agradaria conèixer l’opinió dels anteriors gestors de BPA i sens dubte una bona opció seria que compareguin a la comissió legislativa especial. Com a mínim demanem als nostres governants transparència i responsabilitat. Tancar una comissió especial pel ‘cas BPA’ sense escoltar totes les parts implicades és una manera de fer política poc respectuosa vers tots els afectats.
Comentaris