Els límits del criteri biològic

En l’article anterior es plantejava la pregunta sobre quan comença la vida humana i s’anunciava la intenció d’examinar els diferents criteris que s’han proposat per donar-hi resposta. Abans d’endinsar-nos de ple en aquesta qüestió, voldria subratllar que aquest text no pretén jutjar ni assenyalar ningú per les decisions que hagi pogut prendre en el seu moment. Tots som fills del nostre temps, i el nostre sovint ha presentat la vida en gestació com una realitat encara “no humana”, invocant diversos arguments que han contribuït a justificar i afavorir la normalització de l’avortament. Des d’aquesta perspectiva, tot resulta més fàcil d’acceptar. El que et proposo aquí és que m’acompanyis en l’exploració d’aquests plantejaments per considerar fins a quin punt són realment sòlids o si, al contrari, es fonamenten en bases discutibles. Comencem, doncs, per repassar alguns dels arguments més habituals que s’han adduït per determinar l’inici de la vida humana.

Un primer grup de raons, que segurament hauràs sentit més d’una vegada, se centra en el desenvolupament físic de l’embrió. Segons aquest plantejament, la vida humana no començaria en la concepció, sinó quan s’assoleixen certes fites biològiques, com ara la maduració del sistema nerviós, un procés que té lloc aproximadament entre el cinquè i el sisè mes de gestació i del qual depenen tant la capacitat d’experimentar dolor com la de desenvolupar algun grau de consciència; aquest llindar ha estat adoptat com a límit legal en països com el Regne Unit o els Països Baixos.

“Tots som fills del nostre temps, i el nostre sovint ha presentat la vida en gestació com una realitat encara “no humana”, invocant diversos arguments que han contribuït a justificar i afavorir la normalització de l’avortament”

De fet, se sol assenyalar que fins a aproximadament la vintena setmana el còrtex cerebral encara no ha assolit el grau de maduració necessari per establir les connexions sinàptiques amb el tàlem que permeten processar els estímuls sensorials de manera conscient. Tot i que els receptors perifèrics capaços de detectar estímuls nocius comencen a desenvolupar-se ja cap a la vuitena setmana, el sistema nerviós central no disposa encara de l’organització funcional que faria possible l’experiència del dolor, i molts menys fenòmens de consciència pròpiament dits. Per això, les conjectures sobre un suposat patiment fetal, que amb freqüència esgrimeixen els detractors de l’avortament, durant el segon trimestre inicial resulten difícilment sostenibles; en aquelles setmanes el fetus encara no és una criatura sensible ni conscient.

Resulta curiós que un debat que avui se centra en el sistema nerviós, el dolor, la consciència o la sensibilitat com a criteris per determinar l’inici de la vida humana tingui, en realitat, un rerefons molt més antic. Aristòtil i, seguint-ne la petja, Sant Tomàs d’Aquino ja distingien entre fecundació i generació. Tots dos consideraven que l’ànima racional, allò que ens distingeix com a humans, només podia unir-se a la matèria quan aquesta disposava d’uns òrgans prou formats per servir-li d’instrument. D’aquí que defensessin una animació “retardada” i veiessin improbable que un embrió de poques hores o dies posseís ja una ànima intel·lectiva. En el fons, tant abans com ara, el criteri decisiu sembla reduir-se a una mateixa idea: que el reconeixement de la vida humana depèn de la presència d’una certa consciència i sensibilitat.

Arribats a aquest punt, convé preguntar-se: és aquest raonament tan sòlid com pot semblar a primera vista? Vegem-ne els límits. El primer apareix quan es pretén fer del dolor el criteri per determinar què és una vida humana. La raó és clara, hi ha circumstàncies en què no s’experimenta dolor, per exemple en un coma profund, sota anestèsia quirúrgica o a causa de determinades patologies que afecten el sistema nociceptiu i, tanmateix ningú no sostindria seriosament que en aquestes condicions una persona deixi de ser humana. Per tant, reduir la condició humana a la capacitat de sentir dolor suposa confondre una funció biològica amb la identitat mateixa del que significa ser humà.

“Ni el dolor ni la consciència són suficients per establir un criteri prou vàlid que permeti parlar de vida humana”

Mutatis mutandis, passa quelcom semblant amb la consciència i amb la conducta volitiva, és a dir, amb la capacitat de dirigir intencionadament la pròpia acció. Si parlem d’autoconsciència en sentit estricte, la facultat de reconèixer-se un mateix com a subjecte diferent dels altres, aquesta no apareix fins a aproximadament entre els divuit i els vint-i-quatre mesos de vida, quan l’infant supera l’anomenada “prova del mirall”. Fins i tot formes més complexes de consciència, com la reflexiva o la narrativa, continuen desenvolupant-se al llarg de la infantesa, en paral·lel al llenguatge i a les funcions executives. En conseqüència, si aquest fos el criteri decisiu de la condició humana, caldria excloure també els nounats o aquells que, per una discapacitat greu, no arriben mai a assolir-la. I el mateix passaria amb qualsevol de nosaltres en situacions quotidianes en què la consciència, i amb ella la nostra conducta volitiva, queda suspesa, com quan dormim, sota anestèsia o fins i tot sota els efectes de determinats narcòtics. Una conclusió d’aquest tipus seria un despropòsit difícil de sostenir.

Així, doncs, ni el dolor ni la consciència són suficients per establir un criteri prou vàlid que permeti parlar de vida humana. Ara bé, aquests no són els únics criteris que s’han formulat en el debat. També se n’han proposat d’altres, més vinculats a la viabilitat mèdica o a la dependència biològica. D’aquests ens ocuparem en el pròxim article, on veurem si aquestes raons, aparentment més pràctiques, resulten realment convincents.