No és cap sorpresa que Andorra viu una situació absolutament insostenible en matèria d’habitatge. Els lloguers han agafat un coet i fa temps que orbiten fora de l’atmosfera. Comprar un pis? Només si tens una cartera ben farcida i una vida sense hipoteques ni nòmines. Parlem de pisos que es venen per 400.000 o 500.000 euros sota l’etiqueta de “de luxe”. Però luxe de què? Del preu, suposo. Perquè els acabats i materials són més propis d’un producte d’AliExpress que no pas d’una promoció prèmium. Luxe “xinero”!

Aquesta situació donaria per un debat llarg, però avui no vinc a parlar ni del Govern, ni dels salaris, ni dels youtubers que compren pisos o edificis com qui compra ampolles de vi. El que vull posar sobre la taula és una expressió que cada vegada sona més: “ideal per invertir”.

Aquest eslògan apareix a tot arreu: anuncis, portals immobiliaris, xarxes socials... i s’ha convertit en la carta de presentació de pisos que, sota una aparença d’oportunitat, amaguen una realitat molt més preocupant. En un país on cada cop més gent no pot ni accedir a un habitatge digne, això d’“ideal per invertir” sona gairebé com una burla. És com anunciar una casa en flames com a “ideal per fer una barbacoa”.

“Com més alt sigui el preu del lloguer o la venda, més alta és la seva comissió. I com més gent desesperada per trobar pis, més fàcil col·locar qualsevol cosa”

I aquí és on entren en joc les immobiliàries, que molt poques vegades es mencionen quan es parla d’aquest problema. Però són, probablement, un dels agents més actius i interessats a mantenir els preus desorbitats. Com més alt sigui el preu del lloguer o la venda, més alta és la seva comissió. I com més gent desesperada per trobar pis, més fàcil col·locar qualsevol cosa. Avui en dia, sembla que cada local buit es converteix en una nova agència immobiliària.

Com a exemple, us poso la meva experiència: fa tres anys vaig intentar trobar un pis per menys de 800 euros. Espòiler: no ho vaig aconseguir. I vaig acabar acceptant la idea que un lloguer de 1.300 euros era una ganga, i pisos que fotien pena. El procés? Truques, t’adaptes als seus horaris, et passegen per un pis durant 10 minuts, i si et convenç, et demanen dades personals (nòmines, punts de la CASS, etc., que no sé si legalment els corresponen), dues fiances pel propietari i un mes de lloguer + IGI per a ells.

Un mes de lloguer més IGI per 10 minuts de feina. Una comèdia que faria riure si no fos perquè la paguem nosaltres.

Quan preguntaves per què cobren tant, et deien que era per les “despeses de gestió” o “assessorament legal”. Però si comparéssim contractes de diferents immobiliàries, veuríem que són pràcticament idèntics. Només canvien les dades de l’arrendador i l’arrendatari.

I un cop has signat? Si tens cap problema, l’agència desapareix. Parla amb la propietat. Ells ja han cobrat. Missió complerta.

Mentrestant, et trobes anuncis de pisos que difícilment valdrien 600 euros al mes, oferts per 1.800 euros, amb fotos retocades i descripcions grandiloqüents. Però clar, si poden cobrar una comissió al voltant de 1.800 euros en comptes de 600 euros, ho faran. És la lògica del benefici fàcil. Capitalisme en estat pur.

El pitjor? Que ens ho empassem. I encara hem de sentir frases com “a Andorra s’hi viu molt bé”. Sí, si vius en un Airbnb pagat pels teus pares.

Ja m’imagino que aquest text no farà gaire gràcia a determinats sectors. Sobretot a aquells que viuen molt bé d’aquest sistema. Però aquest no és un text per agradar, sinó per denunciar. I si això molesta, és que alguna cosa remou.

Per això, insto el Govern a plantejar seriosament la regulació d’aquesta pràctica, establint un topall legal a la comissió immobiliària, per exemple de 100 euros per operació. No està gens malament per 10 minuts de feina, oi? També caldria considerar que la comissió només pogués recaure sobre el propietari, com ja passa en molts altres països.

Creieu sincerament que seguiríem veient pisos de 60 m² a 1.800 euros al mes?

Ens diuen que Andorra és “ideal per invertir”. I potser sí. Però cada cop és menys ideal per viure-hi. I mentre uns compten bitllets, la resta comptem els dies que falten per poder permetre’ns una vida digna. Si és que arriba.