La hipocresia del sou base fixat en 1.400 euros i escaig en un context econòmic on el mercat immobiliari només continua apujant els preus resulta evident. En els darrers anys, s’ha produït un allunyament cada vegada més gran entre les necessitats bàsiques de la població i les realitats del mercat. L’escassedat d’habitatge assequible és un reflex d’una societat que prioritza el luxe i l’exclusivitat per sobre de les necessitats de la majoria.

Mentre els salaris es mantenen pràcticament congelats, els preus dels habitatges s’eleven a nivells insostenibles. Els constructors s’han centrat a projectar habitatges de luxe, amb tarifes que només poden pagar uns pocs privilegiats, deixant de banda la construcció d’habitatge social o assequible. Això crea una situació en què el problema de l’habitatge no només es transforma en un luxe, sinó que es converteix en un dels grans obstacles per millorar la qualitat de vida de moltes persones.

A més, l’aparició de nous negocis enfocats cap al luxe —com restaurants d’alta gamma, casinos i botigues exclusives— no fa més que evidenciar la desigualtat existent. Una societat que es fonamenta en el consum ostentós, mentre obvia les necessitats bàsiques de gran part de la seva població, resulta profundament hipòcrita. Pensar que el mercat s’estabilitzarà per si sol sense intervenció externa és un parany que perpetua la desigualtat. L’augment constant dels preus i la concentració de la riquesa només fomenten el descontentament social i la divisió econòmica.

“La hipocresia en les polítiques econòmiques i turístiques dels nostres governs és cada cop més evident; mentre es predica un control rigorós de la inversió estrangera, es permet que l’especulació immobiliària i empresarial per part de nacionals prosperi sense fre”

Davant d’aquesta situació, és indispensable reivindicar una política que prioritzi l’accessibilitat de l’habitatge i el benestar de la ciutadania, i no només la generació de beneficis per uns pocs.

La hipocresia en les polítiques econòmiques i turístiques dels nostres governs és cada cop més evident. Mentre es predica un control rigorós de la inversió estrangera, es permet que l’especulació immobiliària i empresarial per part de nacionals prosperi sense fre. Aquesta contradicció crea un panorama en el qual només es responsabilitza l’exterior, mentre que els actors locals poden operar sense limitacions, contribuint així a la desigualtat i a l’increment dels preus.

A més, s’argumenta la necessitat de sostenibilitat turística, però els governs continuen promovent un model que incentiva l’explotació d’aquest sector. Les polítiques a favor del “turisme sostenible” sovint es queden en simples paraules. Lleis que haurien de protegir el medi ambient i les comunitats locals sovint acaben facilitant pràctiques que prioritzen el benefici econòmic a curt termini per sobre de la preservació del patrimoni natural i cultural.

En conjunt, aquesta hipocresia arriba a nivells alarmants, ja que es pretén defensar ideals que a la pràctica són ignorats, i s’ignoren les conseqüències que aquestes mesures tenen sobre el benestar de la població i la sostenibilitat del territori. La societat exigeix una coherència entre el discurs polític i les accions reals que es duen a terme per garantir un futur més just i sostenible.

Per últim, afirmar que "desvincular-se del sentit comú és perdre la virtut més intel·ligent que té l’ésser humà per superar les adversitats" reflecteix una veritat profunda. El sentit comú és una eina essencial que guia a les persones en la presa de decisions racionals i reflexives. Quan es deixa de costat, les conseqüències poden ser perjudicials, ja que es perd la capacitat de fer front a les dificultats amb judici i perspectiva. Per tant, mantenir-se connectat amb el sentit comú de què som i on volem arribar és fonamental per afrontar qualsevol situació i per garantir que les decisions preses siguin beneficioses per a l’individu i la societat en conjunt.