Hi havia una vegada una nena que va néixer en un regne de muntanya anomenat Andorra, entre dos països més grans que el seu, que vivien en perfecta harmonia.

Els seus pares vivien en un poblet de muntanya anomenat La Massana, rodejada de camps amb vaques, cavalls i eugues, camps de tabac i un riu on ella després de la escola hi anava a jugar amb les pales de la platja. Les seves joguines eren les pedres del riu, la sorra de la llera, les fulles caigudes dels arbres a la tardor i els cap-grossos dels tolls a l’estiu.

Cada cap de setmana, el seu pare l’aixecava ben aviat, no sense pensar que volia dormir més, i la duia a esquiar una estoneta a l’hivern, i a caminar per les muntanyes a l’estiu.

Recorda que el seu pare li feia observar el paisatge, es parava a mirar els arbres, i ella no entenia la importància de parar-se i mirar tot allò, ella volia sentir l’aventura de l’aire a la seva pell baixant esquiant i corrent pels camins.

Un dia en una cua d’un telecadira, recorda que la persona de davant va tirar una burilla al terra, i el seu pare li va dir que ho recollís, que la natura no era una brossa. Ella es va sentir súper avergonyida en aquell moment, no entenia la importància de dir-li això a un desconegut...fins anys més tard, quan ho va entendre tot.

De petita ja sentia que estaven agredint a la seva mare Terra. Va fer fotos a varis abocadors il·legals, guanyant algun concurs de Medi Ambient, es va fer sòcia de Greenpeace, i portava la samarreta amb un visó de WWF (World Wildlife Fund) que deia “No te pongas la piel que arrancaron a mi madre”. Algun xiclet li va enganxar a l’abric de visó de la seva mare...

La noia va seguir creixent lligada a la muntanya, fins que va haver de marxar a estudiar a fora, a la ciutat de Barcelona, on per trobar un arbre, havia d’escapar-se a la carretera de les Aigües o al parc natural de Collserola, i allà se sentia una mica com a casa.

Quan tornava al seu país, tornava a anar als llocs on havia anat amb el seu pare, i va començar a sentir aquella sensació estranya de profunda tristesa davant del canvi massa ràpid del paisatge. On ella abans hi veia arbres, ara hi veia edificis que tapaven el paisatge. On hi havia el seu riu on ella hi jugava, hi havia un mur de formigó que prohibia arribar al seu riu, on hi havia un camí de terra, ara hi havia asfalt i edificis de pisos.

“Hi havia una vegada una nena.....que dintre de tot el possible, lluitarà pel seu país i sap que no està sola, que molta gent ho sent com ella, que el camí és un altre, i que no abandonarem el vaixell, que veiem amb tristesa i impotència, que s’enfonsa”

Al llarg dels 10 anys que ella va estar a fora, el tornar, cada cop era més dolorós, el plor ja sortia només traspassar la frontera. On hi havia vaques, hi havia cartells de promocions immobiliàries, on havia els poltres amb les seves mares, hi havia parcs infantils, rodejats de tanques, amb gespa artificial o cautxú, i plens de tobogans i arena en un rectangle al terra, i on hi havia un pont romànic...no es veia el pont romànic per un gran edifici que el tapava. Ella per recordar el seu estimat país, es va tatuar la grandalla a la seva pell, per recordar-se d’on venia i aplacar una mica el seu dolor.

La vida va fer que tornés a Andorra, a les seves muntanyes, i va treballar com a biòloga, la seva formació, en una empresa de gestoria ambiental, on ja va veure la falsedat que rodejava els estudis “per protegir la naturalesa” davant d’una obra privada o pública.

Després va tenir la sort de treballar amb un gran biòleg andorrà fent estudis de recomptes d’espècies animals en perill d’extinció, a causa de l’augment desproporcionat de les pistes d’esquí, i va tornar a veure com els estudis es quedaven en algun calaix d’algun funcionari o privat amb molt poder i, finalment, veure la destrucció de l’hàbitat que havien estudiat. IMPOTÈNCIA+IMPOTÈNCIA.

La nena que havia nascut en un país de muntanya, amb les cases de pedra i fusta, estava veient amb dolor i ràbia com el paisatge era més semblant al que es veu des de l’aeroport de Dubai que al que es veu des de el poblet d’Ansó a Osca, o de Gavarnie al Pirineu francés.

La nena que jugava al riu, que es divertia observant els cap-grossos o fent festes d’aniversari als camps del costat de casa, ara havia de pujar cada cop a més alçada per trobar la seva mare, la seva naturalesa.

La nena que trobava la llibertat caminant per les muntanyes i els prats d’alçada, ara havia de pagar a un terratinent que es va fent l’amo de les muntanyes.

La nena que caminava pel camí d’Armiana, per la vall d’Incles amb els seus gossos, ara ha de fugir fora d’Andorra per trobar llocs tranquils i encara una mica salvatges per retrobar-se amb la seva essència.

Hi havia una vegada una nena.....que dintre de tot el possible, lluitarà pel seu país i sap que no està sola, que molta gent ho sent com ella, que el camí és un altre, i que no abandonarem el vaixell, que veiem amb tristesa i impotència, que s’enfonsa.