La feina d’una gestora de colònia es fa amb compromís, des de l'anonimat, sense pretensions ni protagonismes, pel benestar dels gats comunitaris que viuen al carrer. Avui la seva veu pren força, no per protagonisme, sinó per a visibilitzar una realitat que encara necessita més reconeixement social, més compromís de les institucions.

La major part de les persones passen la nit a casa seva, mirant una pel·li, el mòbil o llegint un llibre fins que els crida la son i se’n van al llit, és el que coneixem per normalitat. Però no sabeu el que passa al carrer aquestes nits de la nostra normalitat, no sabeu el patiment que envaeix els nostres carrers mentre dormim.

Durant aquestes nits les gates del carrer (algunes amb 8-9 mesos de vida) estan obligades a parir a la més absoluta de les misèries. Una mare lactant tracta de trobar desesperadament suport, ja no per ella sola, sinó per sis més. El petit animal amb un pes que no arriba a 3 kg amb una situació de vulnerabilitat extrema, redueix fins a l’infinit la seva capacitat de supervivència pel seu instint de mare. Ha de trobar un forat, una canonada o el clavegueram per veure'ls morir, amb sort, a la meitat d’ells. Uns ho faran d’una queixalada d’un gos que no anava lligat, un altre a dins d’un motor d’un cotxe buscant l’escalfor. Molts d’ells moren d’una pneumònia calats fins als ossos després d’una tempesta, una gran majoria amb els ulls perforats per l’herpesvirus i la resta productes de la desnutrició més devastadora.

“No alimentem per a atreure gats, els gats estan en el seu territori i seguiran allí. Alimentem per bondat, per ètica, per humanitat. I no es pot delegar totalment aquesta tasca a empreses de control de plagues que diuen aplicar el mètode CER”

Tot comença gairebé sense voler, un dia et trobes alimentant a un, després a un altre, i, de sobte, estàs cuidant una colònia. Amb el temps van venint més gats, de ventrades incontrolades o d’abandonaments, i amb ells, la responsabilitat i el no poder mirar cap a un altre costat.

El que molts no saben és que, darrere d'aquesta escena senzilla —algú deixant menjar en un racó discret— hi ha una xarxa de persones que sostenen un treball invisible, vital i esgotador. “La gent pensa que només posem pinso, però hi ha molt més: observar, conèixer cada gat, detectar si un està malalt, atrapar amb paciència per a esterilitzar…”, em comentava aquest matí una de les gestores d’Encamp. “Tot sense molestar a ningú i rebent, a vegades, insults o amenaces.” La tasca d'una gestora no és romàntica, encara que sí que està plena d'amor. “Sovint sortim molt aviat o a la nit, quan hi ha menys gent, per a poder alimentar en pau. Cada dia tems que en falti un, que aparegui un gat ferit, que hagis de córrer al veterinari sense saber si podràs pagar la factura.”

No alimentem per a atreure gats, els gats estan en el seu territori i seguiran allí. Alimentem per bondat, per ètica, per humanitat. I no es pot delegar totalment aquesta tasca a empreses de control de plagues que diuen aplicar el mètode CER. No es pot gestionar una colònia sense conèixer el terreny ni parlar amb els qui la cuiden cada dia. Gestionar implica vincle, coneixement, respecte i control.”

Aquesta és la realitat dels gats i les gates del carrer i els éssers humans com a congèneres evolucionats i intel·ligents hauríem de vetllar d’aquests innocents que depenen de la bona actuació de tots nosaltres.

Necessitem mans, cors i també veus que defensin a aquests animals que viuen entre nosaltres.