Hi ha espais que són molt més que un lloc en un mapa. Són escenaris de vida, de records compartits, de petites històries quotidianes que, amb el pas dels anys, acaben formant part de la identitat d’una parròquia. Costa imaginar Andorra la Vella sense el Parc Central o l’Estadi Comunal. Al parc, hi hem vist créixer els nostres fills, hi hem compartit passejades, converses i estones de calma enmig del ritme de la ciutat. A l’estadi, generacions de persones hi han après el valor de l’esforç, de l’esport i de la convivència.

Són espais que sentim nostres. Que formen part d’allò que som. I, tanmateix, hi ha una paradoxa que no podem ignorar: els terrenys on es troben són privats i el Comú paga cada any un lloguer perquè tota la ciutadania en puguem continuar gaudint.

Aquesta realitat ens convida a fer-nos una pregunta que va molt més enllà de l’urbanisme: quina Andorra la Vella volem deixar a les generacions que vindran?

Volem una parròquia que creixi, sí, però que no perdi allò que la fa habitable. Una parròquia amb espais verds on respirar, amb equipaments on trobar-nos, amb instal·lacions on practicar esport i amb habitatges que permetin als nostres joves construir-hi el seu projecte de vida. Una parròquia que no hagi d’escollir entre créixer i viure bé.

Perquè el territori és limitat, però la nostra responsabilitat de pensar en el futur no ho hauria de ser.

Amb aquesta mirada hem impulsat la revisió del Pla d’Ordenació i Urbanisme Parroquial (POUP). No es tracta només de dibuixar línies sobre un plànol o de decidir on es podrà construir. Es tracta de posar les persones al centre de les decisions i d’entendre que cada metre quadrat que avui planifiquem pot esdevenir, demà, un espai de trobada, una oportunitat d’habitatge o un servei essencial per a la ciutadania.

El Parc Central n’és un bon exemple. El nou planejament vol preservar tota la zona verda actual, un pulmó que dona vida al cor de la parròquia. Sabem que per aconseguir-ho caldrà dialogar i arribar a acords amb la propietat dels terrenys. No serà un camí senzill, però estem convençuts que hi ha espais que mereixen tots els esforços. Perquè un parc no és només un conjunt d’arbres i camins: és també l’ombra d’una tarda d’estiu, el joc d’un infant, el descans d’una persona gran i el privilegi de trobar un racó de natura enmig de la ciutat.

Volem començar a construir, des d’avui, els espais públics que encara no existeixen, però que demà seran imprescindibles.

A l’Estadi Comunal, el nou planejament amplia el terreny previst de cessió pública i garanteix les instal·lacions annexes, com el pavelló. Volem que aquests espais, que han acompanyat tantes generacions, continuïn formant part de la vida esportiva i social d’Andorra la Vella.

Però la nostra ambició va més enllà de preservar allò que ja tenim. Volem començar a construir, des d’avui, els espais públics que encara no existeixen, però que demà seran imprescindibles.

Per això, el nou POUP planteja un salt important en les reserves de sòl. Passem d’un metre quadrat de zona verda per habitant a 4,3 metres quadrats, i de 3 a 7 metres quadrats per habitant destinats a equipaments. Darrere d’aquestes xifres hi ha una voluntat molt clara: que el desenvolupament de la parròquia vagi acompanyat de més parcs, més instal·lacions esportives i més serveis públics.

Per fer-ho possible, una de les decisions més rellevants ha estat augmentar la cessió obligatòria de sòl del 15% al 30%. Això permetrà que, a mesura que es desenvolupin nous sectors urbanístics, una part més gran dels terrenys passi a ser pública. I, sobretot, ens donarà més capacitat per decidir on necessitem aquests espais, en lloc de conformar-nos amb els terrenys que quedin disponibles.

Aquesta mirada de futur també té un objectiu que ens preocupa especialment: l’habitatge. Sabem que darrere de cada dificultat per trobar un pis hi ha una història personal, una família que vol arrelar, un jove que vol emancipar-se o una persona que voldria continuar vivint a la parròquia on ha crescut.

El nou pla preveu sòl públic amb capacitat per a uns 1.600 habitatges. Això no significa que es construeixin tots ni que es facin de manera immediata, però sí que ens obre noves possibilitats per impulsar habitatge assequible. Perquè una parròquia no pot mirar el futur amb esperança si les persones que li donen vida no hi poden continuar vivint.

Som conscients que decisions com l’augment de les cessions o la reducció de l’edificabilitat poden generar inquietuds entre les persones propietàries. Ho entenem i creiem que cal explicar aquestes mesures, escoltar les diferents sensibilitats i mantenir obert el diàleg. Planificar el futur d’una parròquia implica prendre decisions complexes i buscar equilibris entre interessos legítims, sempre amb la mirada posada en el bé comú.

Però també tenim el deure de mirar més enllà de l’avui. Perquè quan un terreny ja està edificat, recuperar-lo per fer-hi un parc, una escola o una instal·lació esportiva és molt més difícil i sovint molt més costós. I perquè hi ha oportunitats que, si no les sabem preservar a temps, potser no tornaran.

El Parc Central i l’Estadi Comunal ens han ensenyat una lliçó valuosa: els espais públics no s’improvisen. Cal imaginar-los, planificar-los i, sobretot, tenir la determinació de fer-los possibles.

Sabem que molts dels terrenys que avui reservem trigaran anys a transformar-se en parcs, equipaments o habitatges. Potser alguns d’aquests projectes no els veurem culminats durant aquest mandat. Però governar també vol dir això: prendre decisions que potser no donaran fruits immediats, però que milloraran la vida dels qui vindran després.

Perquè una parròquia no es construeix només amb els edificis que aixeca, sinó també amb els espais que decideix preservar.

I perquè, al capdavall, el millor llegat que podem deixar a Andorra la Vella és una parròquia on les generacions futures continuïn trobant espais per viure, per créixer, per compartir i per sentir-se a casa.

Aquest és el futur que volem ajudar a fer possible. I és avui quan hem de començar a reservar-li un lloc.