Serà que, per qüestió d'edat, he perdut capacitats cognitives perquè no entenc les decisions de mobilitat de la Generalitat, l'assimilació i els confinaments perimetrals, però tampoc el que diuen els anuncis de perfum, que són a Nadal els de cervesa a l'estiu. Tot i això malgrat el meu escepticisme crònic sempre n'acabo comprant un.

Encara que per molta olor que faci a flors cultivades a Grasse i recollides a trenc d'alba per un camperol que ha esmorzat pa amb mantega i confitura de La Bonne Maman, no seré ni més alt, ni més fort, ni tindré més èxit. Ens posem colònia per viure com en un anunci i acabem sovint vivint en una paròdia del Chiquito de la Calzada o de Martes y Trece. Somiem, com en els anuncis, en banyar-nos en una piscina on podria aterrar un hidroavió, empaïtats per Charlize Theron amb un vestit de lluentors, o caminant, de matinada per París, que no és el mateix que tornar a casa passant pel Passage de l'Ancre que anant per un carrer ple de contenidors i mirant de no trepitjar una tifa de gos.

Fins i tot aquest any no he faltat a la meva cita amb un flascó de cinquanta mililitres malgrat que des del març vivim en un món insípid, però sobretot inodor, en el que portem una mascareta i en el que hem estat a punt de saber de què fan olor els núvols de tant mirar per la finestra al cel. Fem olor de gel hidroalcohòlic i cansament, d'Eau de Claveguera i de Mofeta número cinc. I això no ho tapa ni una ruixada amb pàtxuli.

Tenim ganes de fer olor d'alegria i de vacuna. De moment, però, l'única olor és la dels polvorons que acaben de sortir del forn. Eau de Polvoró. N'hem fet fins i tot de llimona. Perquè hi ha miracles nadalencs com els convivents, els Reis Mags,  'Love Actually', i el polvoró de llimona.