“Amb aquest estudi es pot dir que Andorra assoleix -almenys pel que fa referència a l’anàlisi econòmica- un nivell de qualificació realment encomiable”. Així començava la presentació del síndic Julià Reig de l’estudi ‘Estructures i perspectives de l’economia andorrana’ realitzat per un equip d’economistes de Barcelona sota la direcció del doctor Josep M. Bricall.

El 1975 començava a Barcelona el declivi del moviment ‘transgressor’ arrelat a Bocaccio, la Cova del Drac i altres antres nocturns freqüentats per una amalgama d’escriptors, fotògrafs, cineastes, arquitectes, músics, editors -un pèl exhibicionistes en l’opinió de l’ortodòxia clandestina antifranquista- als quals Joan de Sagarra va batejar com ‘la gauche divine’.

A Andorra ens vam haver de conformar amb la ‘droite divine’. El congost de Tresponts  feia de filtre a la part frívola dels moviments culturals catalans; la vida privada de la dreta andorrana era, almenys en aparença, més continguda que la barcelonina.

A l’impecable pròleg de Josep Lluís Sureda –que desprès va ser president de Caixa Catalunya i conseller del Banc d’Espanya- podíem llegir: “La seva finalitat última és de facilitar l’elaboració d’un pla que promogui el desenvolupament del país per les vies que serveixin millor el benestar de la població present i futura d’Andorra”. Poc coneixedor de l’aversió andorrana pel diàleg i la confrontació d’opinions, Sureda concloïa: “L’important és que el treball que es publica obre la possibilitat que les opinions en conflicte siguin expressades i raonades a partir del coneixement de la situació global i els problemes reals del país”.

Ni la ‘droite divine’, ni els immobilistes van agafar el repte que proposava un optimista Sureda. El Consell General va publicar el llibre, el van enviar a totes les llars andorranes i allí es va acabar tot. No sabrem mai si hi van haver opinions en conflicte, ni tan sols si algú (dels prohoms del règim) se’l va llegir. Segurament van pensar que hi havia coses més prioritàries: les concessions de ràdios i de l’electricitat, mantenir els privilegis i una llei de nacionalitat molt restrictiva; tot passant, erosionar (un poquet) el poder dels delegats permanents i fer una reformeta. Ja se sap: l’arxiconegut full de ruta de Il Gattopardo.

Tanmateix, a l’estudi de Bricall hi havia coses molt interessants que tornen a sortir periòdicament i que mai hi ha hagut –per part de la casta dirigent- voluntat de resoldre-les. El resum de la diagnosi, amb un lèxic propi dels anys 70 (sense els nous mots mantra de sostenibilitat, transició, resiliència, etc.) era encertat: “El desenvolupament actual del Principat no sembla que mantingui les degudes proporcions entre el nucli físic, la població i l’evolució de la Renda. D’on la tendència cap a: 1) un deteriorament que posa en perill la conservació d’aquest medi físic i 2) un estrangulament de cara als sectors infraestructurals de l’economia, si les coses continuen com ara.” I afegia: “El deteriorament físic no és el més greu: més aviat ens decantaríem a constatar l’existència d’un procés de deterioració sòcio-econòmic de conseqüències polítiques”. Massa fort per les oïdes pietoses de la ‘droite divine’!

El pitjor vindria a l’epíleg, quan Bricall i col·laboradors proposaven unes opcions alternatives amb uns objectius ‘non sanctos’:

· Descartar l’actual tendència de creixement

· Descartar la conversió del país en un lloc elegit de circulació financera (paradís fiscal)

· Deixar el país en mans de grups que explotessin el fet diferencial i que hi aportessin llavors les rendes de situació, etc.

El bany etern de calaix al qual es va sotmetre l’estudi de Bricall per part de les dretes divines i de les variant cavernícoles s’entén quan hom llegeix coses sobre la necessitat de “construir allotjaments socials ben dotats per a treballadors, especialment per aquells que perceben salaris més baixos i per frenar en part els moviments especulatius basats en la compra i la venda de vivendes”. O quan es diu: “La realització de l’opció es concreta a elegir el creixement no pas per la taxa d’augment de la renda, sinó pel tipus de societat que crea. Per això l’opció posa l’èmfasi en allò que pot definir aquesta societat i per tant: a) Els sectors econòmics a través dels quals s’efectua el desenvolupament. b) Les relacions socio-econòmiques per les quals cal optar. c) Atenció als factors limitatius del creixement”.

“Els nets de la ‘droite divine’ de 1975 estan avui ocupant els despatxos del poder, afusellant les idees dels seus assessors, que són, si fa o no fa, com els dels assessors dels seus avis; unes idees, fins i tot més clericals, menys socials, més frívoles, amb una pàtina verda. Segueixen amb la pràctica consuetudinària de escapolir-se de les deliberacions, de fabricar imaginaries unanimitats, sense donar la veu a la meitat de la població, sense escoltar a la resta”

Abans de l’estudi de Bricall, s’havien fet estudis sectorials. En particular en recordo dos dels anys 60: el del meu professor a l’ETSIA de la Politècnica de Madrid Arturo Camilleri sobre una primera aproximació estadística a l’activitat agrícola; i el de Jean Messines, ingenieur des eaux et forets , sobre el bosc i les pastures andorranes.

Desprès del de Bricall van venir més estudis: el 1983 els de Prognos sobre desenvolupament turístic; als anys 90 el pla estratègic de Cuno Pümpin.

De manera mil·limètrica es pot comprovar que l’elaboració de tots els estudis prospectius i planificadors es fan quan a Sindicatura o al Govern mana el sector ‘diví' de la dreta andorrana. Potser, estudiar era per a ells un ritual expiatori per fer-se perdonar el seu immobilisme; l’altra dreta no necessitava subterfugis, ni fariseismes per justificar i mantenir les inèrcies de creixement espontani.

Toni Martí va reunificar parcialment la ‘droite divine’ i la ‘derechona’. El 2019, l’al·lèrgia congènita dels divins a argumentar i a debatre el seu dogma va propiciar el pacte amb un grupuscle oportunista per tal de repartir-se l’ocupació dels despatxos del govern.

Un cap de setmana de setembre, Espot -com un sant Pau- cau del cavall i se n’adona de cop i volta del desordre de l’economia andorrana, dels desequilibris que indueix un creixement sense aturador i de la manca d’habitatge per la gent treballadora. L’endemà, pareix  una llei per a la promoció de la sostenibilitat del desenvolupament urbanístic i del turisme.

Tanmateix, l’abisme entre el discurs i la pràctica de la ‘droite divine' andorrana no tardaria gaire en manifestar-se: un parell de setmanes després del discurs dramàticament catastrofista del cap de Govern, el ministre Jover valora com “extremadament positives” les dades de creixement que ha publicat l’FMI: “Estem molt satisfets, ja que les dades marquen que estem seguint el bon camí”. Fariseisme? Hipocresia? O una actitud “extremadament poca solta”?   Mentrestant, a Engordany, en el que era el límit altitudinal de l’habitat de l’alzina al nostre país, continua la construcció d’un habitatge  sostenible de 2.000 m2, energèticament neutre, integrat en el paisatge, ‘biodivers’, ‘resilient’ i que -si es vulgues dedicar a habitatge d’ús turístic- estaria classificat en la categoria de cinc estrelles.

Els nets de la ‘droite divine’ de 1975 estan avui ocupant els despatxos del poder, afusellant les idees dels seus assessors, que són, si fa o no fa, com els dels assessors dels seus avis; unes idees, fins i tot més clericals, menys socials, més frívoles, amb una pàtina verda. Segueixen amb la pràctica consuetudinària de escapolir-se de les deliberacions, de fabricar imaginaries unanimitats, sense donar la veu a la meitat de la població, sense escoltar a la resta. Sense fer cas a les paraules de Sureda: “Que les opinions en conflicte siguin expressades i raonades a partir del coneixement de la situació global i els problemes reals del país”. Vaja, com han fet sempre!