El diumenge passat va ser el Dia Internacional de la Llengua Materna. Tot i que no vaig dedicar el meu darrer article a aquest tema, un comentarista em va indicar —sense saber-ho— que la llengua materna era mereixedora de reflexió. Concretament, el comentari es referiria a la nostra llengua com “el dialecto catalán, un dialecto de pastores en su momento". No em dedicaré a argumentar per què és fals afirmar que el català és un dialecte, i no una llengua, perquè em sembla que la tendència a rebaixar el seu estatut real no és fruit de mera ignorància, sinó de sentiments identitaris que perceben la diferència lingüística com una amenaça. En tot cas, aquest comentari desafortunat em va fer pensar sobre la discriminació lingüística que trobem entre els mateixos catalanoparlants i, concretament, entre les diferents variants dialectals.

Expressions com ‘aquesta parla de poble’ o ‘aquest parla de pagès’ són en realitat judicis esbiaixats que associen el dialecte amb l'estatus social. Són, per tant, expressions estereotipades de caire classista. El comentari del ‘dialecto de pastores’ també va en la mateixa línia, com si ser pastor fos incompatible amb fer un bon ús de la llengua pròpia.

“En l'imaginari col·lectiu catalanoparlant, el dialecte central continua associant-se al català institucional, de la cultura i del coneixement. És el català fi. Heu sentit mai a algú dir que el català balear, septentrional o occidental, incloent-hi el nord-occidental que es parla a Andorra, sigui el català fi? Doncs això”

Aquest fenomen no queda restringit al context catalanoparlant sinó que, en major o menor mesura, es dóna en totes les llengües amb dialectes propis. També pot succeir en situacions de diglòssia, això és, la convivència de dues llengües en un mateix territori, on l'una té un predomini sobre l'altra. Estereotips d'aquesta mena acostumen a adreçar-se a la parla de zones geogràfiques o de col·lectius que han estat històricament allunyats dels centres d'influència política, social i cultural de la comunitat lingüística. La democratització de la política i de l'accés a la cultura ha fet que això ja no sigui així, però aquests estereotips han perdurat. En l'imaginari col·lectiu catalanoparlant, el dialecte central continua associant-se al català institucional, de la cultura i del coneixement. És el català fi. Heu sentit mai a algú dir que el català balear, septentrional o occidental, incloent-hi el nord-occidental que es parla a Andorra, sigui el català fi? Doncs això.

Pompeu Fabra va fer una normativa de la llengua catalana volent que fos unitària, però composicional, és a dir, tenint en compte característiques pròpies dels dialectes més representatius. Tot i la consegüent homogeneïtzació de la nostra llengua en molts aspectes, que el dialecte central es continuï associant amb la variant correcta del català és un problema de representació desigual, oral i escrita. Això es deu, és clar, al fet que és el dialecte que més persones parlen. El problema és que aquesta representació desigual dels dialectes perpetua la idea que el català central és el català correcte i que, per tant, la resta de dialectes són incorrectes o desviacions vulgars.

Com amb qualsevol forma de discriminació, sempre hi ha el perill que el mateix col·lectiu discriminat acabi interioritzant la lògica dominant. Això es pot expressar tant en la creació de preferències, com quan un parlant de Lleida diu que el català de Girona és molt més elegant que el seu, com també en l'adopció de la variant lingüística predominant en determinats contextos. Això últim és una forma de ‘code-switching’, quan adaptem el nostre llenguatge perquè coincideixi amb el de l'interlocutor. Aquest seria el cas de molts espots publicitaris sobre Andorra, que continuen emprant el català central, com si el català d'aquest país no fos suficient per explicar totes les coses bones que tenim.

Per això em sembla que és important, d'una banda, ser conscients dels judicis que fem a partir de la forma de parlar dels altres i, de l'altra, assumir la responsabilitat de no eixamplar la representació desigual dels dialectes de la nostra llengua. Com va afirmar Heidegger, "el llenguatge és la casa del ser". Hauríem de deixar de tirar-nos pedres a la pròpia teulada.